Com tots els anys, vaig assistir a la presentació de la Mostra Internacional de Mim que, enguany, es va fer al Centre Municipal Bernat i Baldoví i no, com estàvem acostumats, en la Muntanyeta dels Sants on els «benisants» de la pedra, Abdon i Senent, regnen. Sempre que hi vaig, pense en la sort que tenen els «benisants» de poder veure, en aquest lloc tan privilegiat, canviar de paisatge unes quantes vegades a l'any. Poden gaudir de les postes de sol amb aigües cristal·lines que recorden els temps en què la muntanyeta era una illa al mig de l'Albufera. Una illa amb el seu temple romà on regnava la popular Minerva. Els verds de les espigues madures de l'arròs que, ara, ja muden al groc i el color de la dura terra quan no hi ha res plantat. «És bonic perquè és ric», diuen que va sentenciar Josep Pla quan ens visità. Ric, si volen Abdon i Senent que són els que dicten si ha de pedregar, per fotre tota la collita, o no. Ací no ha arribat encara sant Isidre llaurador perquè sap que no es menjaria un torrat ni tampoc s'haguera sentit còmode en un indret de resistència durant les acaballes de la dictadura i durant molts anys —massa anys— de governs del PP. En la muntanyeta encara ressona la música dels aplecs de l'època de la transició i les veus de les deliberacions dels premis Joan Fuster quan es feien per a tot el domini lingüístic o les de les presentacions de la mateixa mostra. Entenc que Joan Santacreu té tot el dret de donar el seu toc personal, però també crec que la tradició de la Muntanyeta de Sants, com a lloc per a presentar el festival, va ser un gran encert del seu predecessor.
El dia abans de la roda de premsa, el meu amic Abel Guarinos —supose que pensant que, com no hi havia preparat l'arrosset tradicional per dinar, no hi acudiria— em va enviar un WhatsApp: «Demà dimecres sí que véns a la roda de premsa del MIM, veritat?». «Sí», vaig respondre. Però també vaig preguntar: «per?». I em contestà: «per besar-te». La veritat és que tenia molt clar que hi acudiria perquè aquella roda de premsa tenia un poc de morbo per ser la primera compareixença conjunta de la secretària autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit, i de l'alcalde de Sueca, Dimas Vázquez España, que, per cert, van estar els dos molt a l'alçada de les circumstàncies demostrant que, després de trenta anys i set o vuit legislatures, passe el que passe a Sueca, el festival està blindat i, com diu el seu director, Joan Santacreu: «Les tres dècades de marxa ininterrompuda de la MIM demostren que és un festival fèrtil, perseverant i fort que ha sabut resistir al pas del temps, els canvis polítics i pressupostaris amb la seua arma més silenciosa i potent: el teatre gestual».
