Cada volta que algú se suma al cor dels censors de la llibertat d’expressió -que en Espanya són el producte estrella-, em ve al cap l’ardit que empràvem de menuts quan intercanviàvem intimitats i no volíem que la gent gran se n’assabentara. Així, «Paco ha besat a Marta» esdevenia «Papacopo hapa bepesapat apa Mapartapa». La frase sona cabalística com abracadabra pota de cabra i descodificar-la no era gens fàcil. En dèiem la «llengua de la pe», i al pas que anem potser hi tornarem. La Junta Electoral Central ha prohibit als mitjans públics catalans parlar de presos polítics i d’exili, que és com posar un condó a la llibertat d’expressió. I com que això de xeringar dits mitjans li resulta plaent com un orgasme, ordena que en parlar del Consell per la República hi afegisquen «autoproclamat» (com el rei Borbó, supose). Vaja, que la JEC li ha pres tant de gustet a les qüestions semàntiques que hom diria que «semàntica» ve de «semen».
Torna la censura. Tot i que dir «torna» és quasi un pleonasme perquè la censura fa temps que es passeja per Espanya sense cap fulla de parra. Les seues principals víctimes són els «sospitosos de costum». Durant la Dictadura els sospitosos habituals eren els rojos i maçons, ara són els catalans, que fins i tot poden ser acusats de terroristes només perquè al rebost de la cuina amaguen -mesura prudent quan hi ha criatures a casa- una botella de lleixiu i un pot de Dixan (el campió contra les taques), productes de neteja que «algú» confon amb sofisticats components d’armes biològiques. Per tant, no se m’obriran els ulls com para-sols per la sorpresa, si un dia d’aquests prohibeixen també la cançó La força de la gent amb raons tan espúries com les de la Dictadura quan va prohibir Rascayú. De moment han censurat una pancarta amb la frase «Tu ja m’entens», extreta d’una cançó de La Trinca, perquè en Espanya hi ha llibertat d’expressió però poca llibertat després de l’expressió. Dol confessar-ho, però en 1979 em sentia més lliure que en 2019.
