Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

La mirada d'Antonio

Evidenciar amb insistència l'objectiu d'un projecte pot ser contraproduent, però sembla haver-hi molta gent que no se n'adona. És per això que no m'agraden gens els escriptors d'encàrrec i pense que és un error que els nostres jóvens, als instituts, lligen llibres que expressament se centren en alguna qüestió actual, com ara el racisme, el bullying o l'ecologia, perquè acaben sent esquematismes amb solucions forçades. Confonem així l'escriptor amb el psicopedagog, o amb una dubtosa imatge de professor d'institut (el d'infal·lible guàrdia urbà), i la literatura acaba sent un retorn suat als indigestos germans Fernàndez de Moratín i el seu fastigós «docere delectando».

Una cosa pareguda em passa amb Alejandro Amenábar, que no sé si és un director de cinema o un filantrop disposat a mostrar-nos el bon camí, un entusiasta mentor que pretén aixecar i dirigir consciències. Ja ho va fer en Mar adentro, desesperant i ensopida pel·lícula que martellejava el tema de l'eutanàsia, quan pel mateix temps, Clint Eastwood, en una memorable escena d' A million dollar baby, superava en emotivitat el moment crític d'una decissió tan absoluta i deixava a la intel·ligència de l'espectador el personal discerniment.

I ho ha tornat a fer; ara amb una pel·lícula desconcertant que tracta, entre altres, el personatge de Miguel de Unamuno. Amb la visibilitat de sempre, ens espetega que l'oferix per rascar en errors que no s'han de tornar a cometre i, compte!, per establir una relació entre el passat i l'actualitat. Deixant de banda la insuportable arrogància d'atorgar-se un objectiu complit, no comprenc l'elecció, per a entendre el nostre present, d'una figura superbiosa que va recolzar un colp d'Estat, segons ell dins d'una violència controlada, això sí, i del qual només va renegar perquè no li n'agradaren les formes, o més aviat, perquè no li agradà que l'esguitaren de tan a prop.

Ho confesse; no sé en què ens pot ajudar una tardana i inútil reacció en una incontestable deriva reaccionària. Si de cas, l'interés està en l'Unamuno apartat i oblidat. O, millor, en aquells anònims oblidats, amagats entre quatre parets, consumits per la por i el desconcert. O en la mirada d' Antonio de la Torre en La trinchera infinita que, des del seu amagatall, observa, encuriosit i temerós, una societat cada cop més desnaturalitzada. Aqueixa mirada diu més dels nostres temps que un discurs i unes fonts històriques. La mirada d'un poble indefens i oprimit.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats