Llig amb interés el llibre de Gustau Muñoz La vida dels llibres (Afers). Un volum que té un títol que deu estar inspirat en el vell aforisme de Joan Fuster: «Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres». Un aforisme que, d'entrada, ja planteja un tema: «Es pot imaginar una vida sense llibres?». Per a un bon grapat de gent els llibres formen part de la vida. «Llibres nous, llibres vells. Unes lectures duen a altres», perquè els llibres «s'encadenen sovint com les cireres». Fruit d'aquesta vivència, Muñoz ha aplegat notes, reflexions, sobre notícies, crítiques i observacions al voltant del món dels llibres, de l'edició, del sorgiment de nous autors, de llibres concrets —en parla de molts—, de les revistes... Notes, bona part de les quals ha publicat en un mitjà digital i que, ara, veuen la llum en paper, en forma de llibre que es pot obrir, fullejar físicament en una llibreria, si és que en queda alguna en el lloc on hom viu. Notes en què suggereix lectures fonamentals com la d'Enzo Traverso, l'historiador que cal llegir perquè ens ajuda a entendre els nous problemes del món en què, ara, vivim. Problemes com els que planteja en el llibre, d'extrema actualitat, Els nous rostres del feixisme (Balandra). O temes com La idea de socialisme. Assaig d'una actualització (Institució Alfons el Magnànim) d'Axel Honneth que pot ajudar a respondre la pregunta: què és avui el socialisme? I a entendre que la socialdemocràcia ha alterat només la closca capitalista en els països rics i... Com els llibres, uns temes porten a altres i —aquests llibres— ens porten a reflexionar sobre la necessitat de les traduccions que són oxigen d'una cultura que ha de ser oberta al món. O temes més nostres, com ara, que des de Crim de Germania de Josep Lozano, els narradors valencians han construït moltes vegades els seus arguments en moments històrics anteriors al nostre. Muñoz aconsella que caldria avançar en el temps i recollir en la literatura «el seguit d'emocions, tensions, vivències, percepcions i ambigüitats de la societat contemporània». Té molta raó perquè, fins i tot, Ferran Torrent, que havia situat els seus arguments en el present, en la seua darrera novel·la, torna als anys vuitanta del segle passat que avui ja són història. Muñoz també mana la faena a la manera de Fuster: algú hauria de fer una història de l'edició valenciana. O quan diu que seria del tot aconsellable posar a disposició del públic lector en català una gran col·lecció de clàssics del pensament, «moderna, ben concebuda, ben editada, de qualitat. Ara justament podria haver-hi la sintonia necessària entre les institucions i les universitats de Catalunya, el País Valencià i les Illes per dur a terme una empresa ambiciosa en aquest sentit».
