Fa uns dies vaig acabar de llegir Ignot (edicions Periscopi), la darrera novel·la de Manuel Baixauli. Una novel·la de títol enigmàtic, i ben baixaulià. No diré de què va perquè soc del parer que cap bona novel·la no s'explica, sinó que es llegeix i, si de cas, es comenta amb uns altres lectors, i se'n comparteixen les opinions, siguen crítiques o elogioses. Però jo no pretenc fer cap elogi del llibre. No. Entre altres raons perquè com diu un dels personatges, «els elogis, quasi mai merescuts, atordeixen» i un «elogi immerescut -quasi tots ho són- és droga. És verí».
Em demane si la novel·la de Baixauli, com a relat de ficcions múltiples, mereix un elogi, una crítica, un comentari, una reflexió, una recomanació... o cal deixar en punts suspensius la resposta. Si Baixauli ho permet, i si no també, diré que Ignot és una obra literària que atrau el lector de principi al final perquè es tracta d'un relat que fa natural la ficció i fa ficció allò natural: és una obra feta de paraules, de dibuixos, de fotografies, de deliris, d'enigmes, de somnis i d'insomnis. És també un viatge literari que transporta prop i lluny, just allà on l'autor vol dur el lector, perquè qui llegeix queda fascinat, enlluernat pel seu misteri subtil, com qui va cap a un final inevitable. Cap a enlloc. Cap a on el vol portar el relat. Cap a «la seua última paraula». Com una papallona va cap al llum que l'atrau.
La novel·la m'ha fascinat també perquè el narrador diu (per exemple) que durant la tardor el paisatge que li és vital i pròxim -el de les marjals de Sueca-, és un «espill enlluernador del cel i dels núvols», tant com d'hivern «els arrossars són d'ombra torrada», com sap que la mar vista a les fosques es fa de «tinta negra», i que una panderola vista en un parc es pot convertir no en una criatura kafkiana sinó en un «diamant mòbil». Perquè l'autor, com els personatges del llibre, tenen clar que «només en l'art hi ha miracles».
Durant la lectura pensava en aquella dita que se li atribueix a Flaubert quan, parlant de Madame Bovary, contestà: «Madame Bovari c'est moi». Ho dic perquè, encara que alguns dels ignots personatges de la novel·la de Baixauli ens n'evoquen d'altres pròxims, es pot dir que tots ells són ell, just perquè ells són seus, ombres de quimeres lluents en una emparaulada ficció. Llegiu-la.
