Tancat a casa, tot torna a ser igual. A Estivella, els carrers, la muntanya i el riu brillen amb el mateix color. Desapareixen de la meua vista els grans cadafals semiplantats. No veig les encara sobrevivents llums falleres. M'oblide de la meravellosa dona de la falla de l'Ajuntament. Desapareix el trist efecte del comiat dels xiquets i de les xiquetes de l'Escola Matinera Municipal que coordine. Llavors em trobe més preparat per a comparar on estàvem i on hem arribat. Em venen al cap tres idees: "Açò passarà", com diu el lema de la falla municipal, res és per a sempre i no tornarem on estàvem. Estes raons em fan pensar i escriure millor de tu a tu, ara que davant l'adversitat tots i totes som més iguals.
Les tragèdies familiars, les catàstrofes i qualsevol esdeveniment extraordinari passa. Per molt difícil que ho semble, superem la mort d'un familiar o una amistat. En gran part dels casos, aprenem a sobreviure sense la seua presència. No és fàcil el repte. Ens corren les llàgrimes i les ferides no acaben de tancar. Però, al remat, acabem per riure i tindre moments gojosos en la quotidianitat. El que tenim hui en els nostres pobles i en els mitjans de comunicació, encara que en un altre nivell, també és dur. Ens costa entendre el que suposa. Tanmateix, passats ja uns dies de justificat alarmisme, ho estem assumint. Sols ens queda fer-li front. Hem de ser conscients que únicament nosaltres i les nostres actituds prudents faran que tot acabe. Quedem-nos a casa i comprem de veritat el que necessitem. Amb eixes dos pautes, mides higièniques i temps "Açò passarà", com escriu en intenses línies la falla de Martin, Espuig i Escif.
La segons idea que em ve a la ment, des de la meua reclusió voluntària, és que res és per a sempre. Som d'un temps i d'una societat que exclusivament ha viscut canvis i transformacions. No sabem de les ruptures que suposa una guerra sense final o una catàstrofe que acaba íntegrament amb un país. Les generacions anteriors foren testimonis d'escenes d'eixe tipus, on desapareix l'orde establit i res és normal. Hem passat els anys entre canvis pacífics de poder, desastres o accidents i celebracions festives. Res, doncs, modificava totalment el nostre ordenament o govern per molt dur que fora. Potser el colp d'estat del 23-F en fora una excepció. Ara, hem vist que tot pot caure. La festa fallera és capaç de desaparéixer en no res, s'interromp indefinidament el calendari escolar o fins i tot es tanca un país de seguida. Eixa realitat ens ha de fer pensar que no estem tan segurs amb les estructures del nostre país ni tampoc en el món. Tal vegada siga moment de pensar que, de la mateixa manera que un virus ha canviat la humanitat, els efectes de clima ens poden transformar definitivament.
L'última idea està relacionada amb el fet que no tornarem on estàvem. Hem vist que Goliat, per fort i estable que siga, pot enfonsar-se. Hem adaptat l'economia a l'emergència. Prompte entrarem en una gran crisi. Diferent de l'última que patírem. Aquella va ser inèdita. Esta, tal vegada, siga insuperable des de l'actual model econòmic. Haurem de transformar-nos i buscar noves solucions per a assegurar la continuïtat de l'estat del benestar.
En definitiva, les persones vivim i viurem estes setmanes superades per les nostres vides individuals i col—lectives. Ens esperen encara experiències extraordinàries. Sols ens queda refugiar-nos en els nostres. Ells, ara i sempre, són el millor fonament. Assumim, doncs, que l'existència, per inèdita i insospitada que siga cada dia, hem de viure-la. Especialment, des d'este instant, hem d'aprendre a improvisar en el camí del nostre cicle vital. El virus passarà i nosaltres continuarem. No oblidem el que estem vivint perquè ens pot aprofitar per a la resta de la nostra vida.
