La crisi que patim, en tots els sentits i àmbits, provocada pel coronavirus, ha demostrat la necessitat que els estats siguen forts i ben dotats de servicis i recursos públics, sempre, però especialment per a situacions de crisi, siguen d'índole econòmica o de caire sanitari. El liberalisme econòmic, contínuament, i el neoliberalisme, des de fa unes quantes dècades, han denigrat, i seguixen denigrant l'estat de benestar, per les càrregues impositives als contribuents i per la intervenció estatal, i preconitzen la reducció d'impostos i l'aprimament de l'estat, el qual només s'ha d'ocupar, segons eixe pensament polític, de mantindre les Forces Armades, les Forces de Seguretat i l'Administració de Justícia, i poc més. La resta de servicis i necessitats són cosa de la iniciativa privada i de l'oferta i la demanda. La sanitat, l'educació, la seguretat social, el sistema de pensions, la cultura i altres servicis necessaris no han d'existir com a competència de les administracions públiques, o només de forma residual. Tot això ha de ser regit pel mercat, el comerç lliure i l'oferta i la demanda.

En els últims trenta anys hi ha hagut un gran auge i posada en pràctica de l'ideari neoliberal, cosa que ha significat retallades de tota classe, aprofundiment de les desigualdats, baixos salaris i altres injustícies, però, afortunadament, no ha pogut afonar del tot la fortalesa i les competències dels estats i administracions públiques. Una pandèmia com la que vivim, amb un sector públic minvat, amb una sanitat pública inexistent o molt reduïda, seria exponencialment més letal que la que patim ara.

Esta desgràcia col—lectiva posa de manifest, més diàfanament que mai, la necessitat d'un estat, d'una sanitat i d'uns servicis públics forts, alhora que mostra, especialment, no només la inutilitat d'una «governança» neoliberal, sinó també el seu caràcter agreujant en casos com este. Una part important de la ciutadania es quedaria sense atendre, o mal atesa, per no disposar d'una assegurança, que només podrien pagar els més benestants, fet que incrementaria, lògicament, els contagis per la quantitat de gent no atesa. Ja hem vist les pujades dels preus del material profilàctic i curatiu del coronavirus, que ha fet que, en el cas espanyol, el Govern haja intervingut en el preu a la venda d'alguns productes de prevenció de la malaltia i haja evitat la immoral especulació. Però això és «intervencionisme», que atempta contra la llei de l'oferta i la demanda, contra la llibertat empresarial, diran els neoliberals. Imaginem-nos una «governança» a Espanya dirigida o influïda per Vox i els seus possibles aliats neoliberals. Perquè Vox, a banda de ser d'extrema dreta, és acèrrim defensor de l'aplicació del neoliberalisme, del no intervencionisme de l'estat en matèria econòmica, social, educativa, cultural. En això aniria, si poguera, més allà d'on va anar Franco.

Esperem que la maleïda pandèmia servisca per a valorar com toca el bé comú, el medi ambient, la fortalesa i l'eficàcia de l'estat de benestar i, particularment, la sanitat pública. I, especialment, que aprofite per a posar en quarantena eterna el neoliberalisme insolidari i el poder dels seus valedors.