El panorama avança voraçment amb la resistència entre el camp de mines respiratòries o la desconfiança física entre la gent. I amb la nova possibilitat del dret d'anar al teatre, al cine, als festivals musicals, a les verbenes d'estiu, i als viatges pel món, que componen l'existència humana digna de tal nom.
L'estiu ha començat, mentre les campanades a mort d'aquesta primavera componen un concert memorial de creativitat social i de simpàtiques bonhomies, que posen noms compartits a les compartides i anònimes tragèdies. Arreu del món.
La primavera d'Estrasburg s'ha endut Rafael Gómez, que havia nascut amb el grip de fa un segle. Era i és l'últim combatent de la Nueve, la companyia de republicans espanyols, que destacà en l'alliberament de París durant la gran Guerra de la història.
La mateixa primavera, a la vora de Madrid, s'ha endut Joan Genovés, el valencià universal reconegut per El abrazo, el quadre hispànic i cartell d'Amnistia Internacional, necessari de ser interpretat com si l'haguera pintat ara mateix. I a Barcelona, el savi Germà Colón, on començà la carrera d'Europa i del reconeixement de la Romània, que és el Mediterrani més internacional, el de les llengües: potser, ara mateix deu estar discutint amb Joan Coromines sobre l'etimologia de la calor, a propòsit del verb atalbar, que és un misteri.
Mentrestant, ha faltat l'amic Josep Maria Benet, entusiasta creador de sèries -la consolació del pas del temps sobre la pantalla- i, per cert, d'E.R., una obra dramàtica que reprengué de Rodolf Sirera la mirada dramàtica sobre la història valenciana com a idealisme i decepció permanent. En la cara visible d'eixa història figura l'art també emmudit d'Enrique Castellón, el Príncipe Gitano que va ser.
I un altre serialista hipnòtic, Carlos Ruiz Zafón, ha culminat a Calfòrnia la seua juvenil Trilogía de la Niebla, i la tetralogia d'El cementerio de los libros olvidados: de la seua companya Maria Carme Bellver, amb qui formava a nation of two, en la casa Dragonland de los Ángeles, o si retorna a València, és d'esperar-ne notícia.
De molt al sud de Califòrnia, ha faltat el guionista i director Luis Sepúlveda, però no al remot Xile nadiu, sinó en Astúries, com si tornara a escriure la Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar.
¿I qui posa la banda sonora explicativa d'eixe concert vitalista en el desconcert dels dies? Ennio Morricone, que ja estaria component, com en La Missió, una nova explicació de la tragèdia contra l'oblit: és imprescindible per a resistir, pensar i sentir, en el Cinema paradiso de l'estiu.
