En una de les seues creacions més belles, la poetessa nord-americana i premi Nobel de Literatura Louise Glück escrivia: «Mirem el món una sola vegada, en la infantesa. La resta és memòria». Ho fa en un poema titulat Nostos, en grec, que ha estat traduït com Retorn a la llar, aqueixa llar que no se circumscriu a un espai físic aixecat sobre cudols i suors, sinó també a la llar emocional invisible i contenidora de vincles, records, felicitat i dolor. El retorn a l’origen, a allò que som en essència, quan obrim per primera vegada els ulls al món i veiem que aquest i la vida són dues coses ben diferents.
La vida és enorme, inabastable, generosa i s’obri camins en espais on la humanitat fins i tot s’ha entestat, una vegada i una altra, a acabar amb ella amb totes les seues forces. Hem vist dones donar a llum entre bombardejos, en pasteres enmig de la mar o en camps de concentració. Hem vist diminuts brots verds trencant el terra socarrat per un incendi i la selva engolint zones residencials arrasades per desastres nuclears. I la vida sempre està, per damunt de tot.
Hem vist diminuts brots verds trencant el terra socarrat per un incendi
I després està el món, aquell construït d’acord amb les decisions de la gent que ha estat abans que nosaltres i al qual arribem per a acoblar-nos-hi després d’un esforç esgotador, sense capacitat de vore i amb la pell bruta i on som rebuts amb alegria -o no-, però sempre, sempre, amb nervis i temors. Aquests darrers dies veia com el multimilionari Jeff Bezos, acomplia un somni i viatjava a l’espai exterior. Jo no tinc res que s’aproxime mínimament al muntant del compte bancari d’aquest senyor però si poguera triar un desig m’encantaria anar però cap a dins , tornar a eixe segon en què vaig arribar per primera vegada al món. M’encantaria poder esperar-me, ajudar-me a eixir, abraçar-me, estar amb ma mare i dir, a totes dues, amb certesa: «tranquil·les, no tingueu por, al final tot eixirà bé. Molt bé».
