Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Marti

‘Damnatio memoriae’

Mare, un negre!», vaig exclamar en vore un jove amb pell negra passejant per la platja. Seria cap a l’estiu de 1960. Per a aquells ulls d’infant desconeixedors de les pantalles planes la primera contemplació d’una persona amb pell negra era l’equivalent, no sé, a vore el pas d’un cometa amb estela o una aurora boreal en estes latituds. Ignore, seixanta anys després, tot sobre aquell passejant, potser un estudiant guineà; en qualsevol cas, la resposta queda per a la ficció.

Tot i l’estranyesa de l’infant de primers dels anys seixanta, les persones negres no havien estat, històricament parlant, cap novetat a la península Ibèrica. L’expansió portuguesa d’ultramar buscant la ruta oriental cap a les Índies, havia permés al país lusità d’establir enclavaments diversos en la costa africana, els quals proveïen d’esclaus negres també a la resta de la península. Els historiadors estimen que, a Sevilla per exemple, a mitjans del segle XVI un cinc per cent de la població de la capital del Guadalquivir era d’origen negre.

I no sols Sevilla, ni el segle XVI. A València l’esclavitud negra ja està documentada en l’edat mitjana. La majoria era d’origen magrebí i la procedent de Guinea era francament minoritària. Per a l’edat moderna trobem publicacions sobre l’esclavitud valenciana en els segles XVI i XVII. I molt més tard, en el ‘Diario de Valencia’, data de 31 d’octubre de 1798, trobem: «Se vende Negrito bozal, de edad de 12 años y 6 meses: sabe algunas oraciones de la Doctrina Cristiana, que se le están enseñando para bautizarlo, es de condición algo soberbia, y natural de Congo: la persona que quiera tratar de su ajuste, acudirá a casa de su amo, que es la del número 2 de la calle Roteros, junto al Convento de Nuestra Señora del Carmen».

Convé aclarir que el terme ‘bozal’ té ací una doble accepció, tot i que confluent. D’una banda, que sols parla la seua llengua materna i, d’altra, la trava de cuir que s’aplica a alguns animals per a que no mosseguen. Totes dos accepcions remeten a la natura brava i agressiva de l’esclau, el qual rebutja encara la servitud. Potser per això la primera accepció del terme ‘bozal’ per a l’Academia Española de la Llengua és: «Dicho de un esclavo negro: Que estaba recién sacado de su país». D’ací que, el negre, tan jove, que es venia a València era de condició «algo soberbia» i... encara no estava batejat.

No deixa de ser curiós que, més de setanta anys després de què el món se n’assabentara de l’horror d’Auschwitz i de tants altres camps d’extermini nazis, més de cinquanta anys després del moviment pels drets civils nord-americà o quasi trenta de la caiguda del règim de l’apartheid sud-africà, encara les persones són mesurades força sovint, en les balances a què feia referència Ovidi Montllor, balances que pesen les persones segons el color de la pell. És absurd, un immens absurd; però és una realitat amb la què hem de comptar, i malauradament també ací, a casa nostra.

Acaben de concloure els Jocs Olímpics de Tòquio. La nord-americana Allyson Felix ha quedat com la reina olímpica de la pista d’atletisme; és una persona negra: i què? Sifan Hassan ha comés una heroïcitat que no necessita cap comentari; és una persona negra: i què? El noruec Jakob Ingebrigtsen ha polvoritzat el rècord dels 1.500 metres; és una persona blanca: i què? L’espanyol Alberto Ginés ha trepat tan ràpid el rocòdrom que ni l’hem pogut vore; és una persona blanca: i què? Caldria citar a moltíssims atletes més; a tots els que han participat en estos Jocs. Caldria, sí, perquè tots ells, hagen obtingut medalles o no, són exemple de superació. O això hauria de ser. Amb eixe tema rodà Leni Riefenstahl l’afamat film documental ‘Olympia’ que, al capdavall pretenia mostrar la superioritat de la raça ària; de fet, Adolf Hitler no pogué amagar el seu enuig pel triomf de l’atleta nord-americà de pell negra Jessie Owens.

El no gest de Hitler ha tingut estol. La ‘damnatio memoriae’ suposava esborrar el nom de les inscripcions i la destrucció d’estàtues dels emperadors considerats dolents. Esquivar el reconeixement dels herois olímpics pel to epidèrmic no és més que una versió actualitzada d’aquella ‘damnatio meoriae’ romana; a més d’una baixesa moral, clar. I és que davant l’evidència del triomf d’atletes negres espanyols en la competició japonesa ha hagut polític que ha proclamat que estos atletes són l’exemple d’immigració que Espanya necessita. La cosa ja és dolenta en sí; més encara quan una atleta medallista -i negra- és nascuda a Galícia de mare biològica gallega. L’exclamació del polític no és innocent, en absolut, perquè d’entrada està suposant que les persones negres no poden ser espanyoles d’origen cosa que, com hem vist, és una mentida històrica; tant se val: es tracta d’estar en línia amb l’extrema dreta europea. Alguns, no tots, dels dirigents nazis van ser condemnats a Nuremberg. Abans, les Nürnberger Gesetze, o lleis de Nuremberg, havien classificat les persones racialment i les conseqüències en són ben sabudes.

Aquells qui escamotegen elogis als atletes amb epidermis negra no estan fent sinó inocular el verí del racisme. Malauradament hi ha també polítics, teòricament de centre dreta, que no volen quedar-se enrere en esta cursa absurda. A estos mamporrers útils caldrà recordar-los que els nazis aconseguiren el poder absolut sols quan el Zentrum catòlic els donà suport. I després passà el que passà: que els polítics del centre dreta alemany també tastaren l’amarga medicina nazi; sense pietat. ‘Damnatio memoriae’.

Compartir el artículo

stats