Una pel·lícula d’Isabel Coixet l’any passat, una altra de Secun De La Rosa enguany, tres sèries de moment i un intent de recuperar el festival de la cançó via Eurovisió fan de la capital de turisme mediterrani més que un paisatge. Tot i que m’estime més les cales de l’Alfàs, Altea o La Vila, mai he menyspreat el fenomen benidormí, sobretot des que Óscar Tusquets mostrarà admiració pel seu model urbanístic. De fet, la ‘classing work’ britànica considera Benidorm el seu paradís terrenal, el lloc on amaguen la seua deficient educació sentimental i són més feliços.
Els bascos també tenen la Marina Baixa com un destí destacat. Passejant al final d’una primavera pel senyorial carrer Ercilla de Bilbao fa molts anys, vaig comprovar com insignes nacionalistes comentaven amb ànsia que ja faltaven pocs dies per marxar a Benidorm i quedaven en una terrassa de la Caleta. De fet, el PNB té obert una seu -Batzoki Benidorm- i els dirigents de Bildu també fa campanya pels seus carrers quan n’hi ha eleccions.
Però malgrat l’admiració de la societat britànica i l’exigent reconeixement del nacionalisme basc, alguns valencians que bavegen pel perfil de Nova York (antics, ara és més ‘cool’ el de Seattle!) mantenen una croada personal contra Benidorm, la nostra ciutat més cosmopolita. Quan segurament moltes altres localitats de la costa tenen un urbanisme bastant més improvisat, per ser suaus.
He passat de nit fa poc, i des de l’autovia la sensació és molt cinematogràficament serena, tot el contrari que la salvatge dispersió de xalets per les serres de Bèrnia, del Ferrer, Coll de Rates o Marxuquera, que deixen una sensació de descontrol urbanístic descomunal. No he freqüentat la marxa a Benidorm, però tinc bones referències de grans professionals del vuitanta que ara continuen anant per recordar bons moments, i de pas acostar-se al trinquet on s’han vist moltes bones partides. I també conec gent que ha elegit viure tot l’any, com Sergi Castillo, que està a punt de traure un llibre que donarà molt de què parlar.
