Molinski

Amb el tercer volum de Teatre Complet (IAM), Manuel Molins suma 78 peces dramatúrgiques publicades. Com es tracta d’una selecció, la seua producció literària està a l’abast de molt pocs escriptors, tant en quantitat com en qualitat. Ell mateix fa broma, «si en comptes de Molins, el meu cognom fora Molinski...». Fer gràcia d’un mateix sempre resulta higiènic. Així que el famós mètode Stanislavski ha estat reiteradament aplicat als seus textos, i si a més haguera nascut als Estats Units fa anys que tindria una estrella a Hollywood Boulevard. El teatre compon una literatura visual única on la descripció necessita una sèrie de recursos creatius considerable. A més tots els autors saben que la construcció dels diàlegs esdevé la complexitat de qualsevol gènere.

De sòlida formació humanista, va fundar el mític Grup 49 el 1968, fa més de mig segle, així que Molins és un clàssic, en el bo sentit, perquè la seua dramatúrgia moderna i compromesa fuig de l’adamisme. Oblidar els clàssics ha estat un gran error de la indústria literària actual, perquè sense llegir bé no es pot escriure res. El seu teatre és un alé de modernitat, perquè, com tants altres, ha ensenyat que el camí de la modernitat s’oposa a la nostàlgia de la tradició. Perquè el folklorisme és el contrari a la modernitat, més aviat és la reacció. Una actitud intel·lectual que l’agermana als pares del teatre -Sòfocles, Èsquil, Eurípides-, als renovadors Shakespeare i Molière, i als Txékhov, Ibsen, Miller, Wilde, Pinter, Brecht o Mamet.

Joan Fuster el va animar quan va ser uns dels primers que anà a visitar-lo i no era per mostrar versets. Ara Molins -ho va anunciar dimecres a l’Octubre- està escrivint El pacte, on Fuster i Nosaltres, els valencians són els protagonistes. No sé si arribarem a temps, però seria oportú que formarà part de la programació de la pròxima temporada pública, malgrat que no siga sant de l’actual devoció de l’IVC, perquè conserva el sentit crític i la distància necessària amb el poder del lliure pensador. Fa temps, a més, que manifesta la urgència de dotar-se d’un esquelet teatral propi al marge de les administracions, pel que puga passar, i apunta El Micalet com el centre d’eixe univers. Atents a la perspectiva ‘Molinski’!

Suscríbete para seguir leyendo