Un capellà només gestiona el campanar i la festa local, la resta literatura, litúrgica, en aquest cas. El Vaticà, com única jerarquia sobrevivent en dos mil anys, s’encarrega de controlar la doctrina i l’oportuna aplicació. Salvant distàncies sacramentals, igual que a l’OTAN, on sempre mana el sentinella de la Casa Blanca. La imatge de la nostra dinastia actual dimecres al sopar del Museu del Prado recrea les antigues menines hispàniques, perquè el gran poder té tendència a eternitzar-se via l’art.
Des de març de 1986 només m’interessa la política internacional. Decebut per un estatutet -que s’ha demostrat que només s’usa per a comboi-, confiava molt que la sobirania popular convocada en referèndum fera una majoritària negativa a la permanència de l’Estat Espanyol en l’OTAN. El meu entorn de llavors -universitat, festa, alegria i xerinola- era majoritàriament ecopacifista, una evolució eufemística dels hippies de tota la vida. Qui pot estar en contra de fer l’amor i no la guerra? I com que sempre creguem que la nostra veritat més propera és la millor, la victòria va ser celebrada abans de la votació.
Un manifest d’artistes i gent de la cultura a favor de l’organisme atlàntic en va posar en alerta. Andreu Alfaro era un dels signants. L’escultor també freqüentava altres proclames públiques més coincidents amb les meues, a finals del vuitanta, però que l’amic de Joan Fuster i una de les figures de la modernitat fera el pas de declarar-se pro-OTAN en va deixar tocat. Aquell referèndum el van guanyar els d’Alfaro, com se sap, i des d’aleshores vaig traslladar el meu impuls revolucionari a la poesia.
L’altre dia parlava amb un col·lega activista d’aquella època sobre la invasió de Putin a Ucraïna. Després de la necessària nostàlgia pels cabells perduts, vam aplaudir la reactivació atlàntica per parar-li els peus al dictador rus. Una cosa pareguda al que esperaven els republicans de la victòria aliada sobre Hitler per acabar amb el règim de Franco.
L’evolució mental forma part de la biològica en la majoria dels casos, com demostra la geopolítica. No tinc ni idea si la història és cíclica, però sé que el Papa de Roma encara mana dels campanars. El pitjor són els seus escolanets, i els de Washington.
