Amb Houellebcq tinc el mateix passar que amb Vargas Llosa, però cal llegir-los, com antònim del dogma. La figura francesa de les lletres és més provocadora que el peruà. Políticament incorrecte, bon pornògraf, misogin i de vegades racista, els seus textos són plens de passatges memorables. Des d’Ampliació del camp de batalla a Plataforma, passant per Submissió i Serotonina mai deixa indiferent. També m’ha passat amb Aniquilación, l’última novel·la. No em trac del cap el pentàgon estrellat que sustenta una part de la trama, entre altres coses perquè una de les puntes conflictives està a Es Freus, l’estret entre Eivissa i Formentera, on espere que mai s’acomplisca la seua previsió. Segons les agulles del rellotge, els altres quatre vèrtexs són la costa d’A Corunya, el comtat irlandés de Donegal, Aarhus -la ciutat danesa de Jutlàndia-, i un punt de la costa croata entre Split i Dubrovnik. Òbviament, el centre de la geometria està a França, a la regió de la Vall del Loira.
La narració torna a ser una crítica salvatge a la política. Escriu, que el gran símptoma de maduresa d’un bon governant és quan abandona els seus principis, o que molts candidats guanyen les eleccions gràcies a la seua popularitat entre els imbècils. Les pàgines finals, en canvi, són d’una sensibilitat màxima entre els que coneixem el tema, com a protagonistes o actors secundaris. L’autor aclareix al final, en el capítol d’agraïments, com hi ha hagut que acudir a experts per documentar-se bé, tant amb metges amics i reconeguts especialistes. I deixa anar la mà contra el seu gremi, recomanant que estaria bé que els escriptors francesos es documentaren millor, inclús en els relats de ficció.
Un xarop que s’hauria de receptar entre els professionals que s’ocupen de qualsevol aspecte de realitat.
