Consumisme o vida

Fa poc llegia com sembla que hi haja tota una estratègia orquestrada política i econòmicament, per a traslladar a cada persona la responsabilitat de les seues situacions personals, malgrat que aquestes siguen de caràcter social.

O dit d’altra manera, per exemple que cada persona aturada, és la responsable de la seua situació d’atur, més enllà de la situació socioeconòmica derivada d’un sistema capitalista brutal que ens arrossega cap al consumisme, fins i tot de persones i cap a l’individualisme.

Amb aquestes premisses i amb una atenció molt precària de l’actual sistema públic de salut mental, podrem explicar-nos l’alt índex de persones amb malestar emocional permanent que, en massa ocasions, no són capaços ni d’explicar-la a ningú o, el que encara potser pitjor, ni d’explicar-se-la a si mateix.

L’estratègia capitalista del «divideix i guanyaràs» està, a poc a poc, aconseguint els seus efectes. El consumisme, com el cada any més ferotge ‘black friday’, que ens porta als carrers a consumir com si el món s’acabara, sense pensar que a l’altre costat de la cadena pot haver-hi explotació, fam i, en definitiva, patiment humà. I, per altra banda beneficis desmesurats per a un reduït nombre de persones i/o empreses, podria ser un exemple del que dic.

És ben cert que aquest món canviant no va per massa bon camí, ecològica i mediambientalment parlant. I que, per tant, aquest consumisme desmesurat i individualista, tampoc ajuda gens.

Però tampoc és menys cert que la substitució del compromís social pel consumisme individual, ha estat una estratègia que ha donat els seus fruits i els continua donant. En definitiva, els models impulsats per Margaret Thatcher i Ronald Reagan han guanyat la partida imposant un ferotge neoliberalisme que ha empobrit la classe treballadora tant econòmicament com amb els seus compromisos de classe.

I, per a arredonir-ho, va aplegar Trump amb la seua arrogància, la seua misogínia i xenofòbia, i ho va empitjorar tot encara més.

Hi ha una frase a una novel·la d’Agatha Christie, de la qual no recorde ara el nom, on un metge que treballa de forma privada per a un potentat afirma que ell no creu en el sistema públic de salut i diu: «Soc dels que pensa que si no et pots pagar un metge, no et fiques malalt», com si agafar una malaltia fora una decisió racional, presa a consciència i, per tant, la curació fora alguna cosa que es pot comprar, igual que es compra qualsevol producte de consum.

En aquesta frase es resumeix un poc eixa translació de problemes socials a la cosa personal que volia explicar abans. Una persona malalta no és responsable de la seua malaltia. És, en tot cas, víctima d’aquesta malaltia.

La societat, persona a persona, no som responsables del conjunt de malalties econòmiques i polítiques que visquem. Som, en tot cas, víctimes de decisions que altra gent pren i que ens deriva per a la seua solució. I això em sembla del tot injust.

De la mateixa manera que em sembla injusta l’explotació infantil, sexual o reproductiva de les persones, també m’ho sembla la del planeta i l’espoliació de territoris i d’espais naturals comunitaris per al benefici de grans multinacionals o de grups financers que malbaraten la vida de la gent que allí hi viu per satisfer capricis consumistes de l’anomenat primer món.

Una bogeria consumista i individualista que comporta problemes de comunicació i, sobretot de compromís social.

El neoliberalisme salvatge ens està guanyant la partida. I, també, ens està arruïnant la vida personal i col·lectiva.

Però sembla que encara pensem que el consumisme és la solució als nostres problemes. I no, no ho és. Només és un apòsit per a no veure la fonda ferida que ens estem i ens estan fent.