Valencià assimilable i practicable

El dictamen de l’AVL sobre la denominació i l’entitat del valencià com a referent de l’obra normativa de la institució» és el títol del treball del professor Sergi Castillo, presentat en la XIV Jornada sobre el Valencià de Taula de Filologia Valenciana (Castelló de la Plana, 12-11-2022) i guanyador del premi Joaquim Garcia Girona, dotat econòmicament per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

El treball referit és un avanç parcial d’un altre més ampli. A banda d’altres qüestions relacionades amb l’esmentat dictamen, és una original ressenya divulgadora d’algunes de les innovacions gramaticals i lèxiques aportades per l’AVL en les seues obres i documents normatius.

Fa referència als dos criteris inspiradors del dictamen de l’AVL mencionat:

1. Recuperació i priorització de les solucions valencianes genuïnes.

2. Convergència amb les solucions adoptades en els altres territoris de la llengua compartida.

L’autor de l’opuscle mencionat assenyala que la Gramàtica normativa valenciana (GNV) dona com a forma principal del nom de les lletres «f», «l», «m», «n», «r» i «s», la que usem majoritàriament en la parla valenciana, és a dir, «efe», «ele», «eme», «ene», «erre» i «esse», al costat de les formes que la GNV considera secundàries: «ef», «el», «em», «en», «er», «es», o «efa», «ela», «ema», «ena», «erra» i «essa».

A continuació, indica l’acceptació normativa de la terminació en «-iste» (masculí), «-ista» (femení). En el Diccionari normatiu valencià tenim els exemples en paraules com «cicliste», «feixiste», «periodiste», «taxiste» i centenars més, com ho diferenciem majoritàriament en la parla valenciana. Originàriament era invariable i en la llengua literària i formal s’ha usat sense variació, «-ista» («un periodista», «una periodista»), però la diferenciació de gènere, gramaticalment, és molt viva, i això fa que, molt encertadament, l’AVL haja acceptat normativament la diferenciació de gènere en eixa terminació.

També assenyala que la GNV permet l’opció «-ea», com ho diem popularment, en vocables com «baixea», «grandea», «malea», «noblea», «perea», «pobrea», «vellea», a més de la terminació en «-esa».

Pel que fa als demostratius «este»/ «aquest», Castillo fa notar que la Gramàtica valenciana bàsica els situa al mateix nivell i, amb tota la raó, ressalta que «este» no és un castellanisme. Esta forma la tenim documentada i emprada des del segle XIII i posteriors, com informen el Corpus Informatitzat del Valencià i el Diccionari català-valencià-balear.

Indica les dos possibilitats normatives d’increment per a la tercera conjugació: «-ix»/ «-eix», però dona prioritat a les formes valencianes amb «-ix» («agraïx», «partixes», «unixen»). Fa constar que la forma «ahí» no és normativa per a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que la considera un castellanisme, però és imprescindible per als valencians, per això l’ha acceptada l’AVL.

Apunta la «incorporació de noves entrades ben acreditades», registrades per l’AVL en els seus documents normatius, com ara, «nóvio», «apretar», «peluqueria», «bambar», «carinyo», «almorzar», «llonja». Col·loquialismes, com «apardalat», «bovo», «flipar», «pillo», «rabo», «trage», «tonto». Cita també altres incorporacions no contemplades en l’IEC com «assentar-se», «llanda», «renyó», «barco», «despedir», «tio»...

Sergi Castillo, en la seua comunicació, mostra i divulga, com veiem, exemples de les aportacions de l’AVL a la normativa. Esperem l’ampliació d’eixe treball en benefici d’un valencià assimilable i practicable.

Suscríbete para seguir leyendo