Fabuloses falles

Passejant per València un dissabte cap al tard m’invadix una temperatura excessivament agradable, impròpia. Evoque, no sé per què, la dama del «caloret faller». Època ja d’activitat fallera. He de confessar que, per a mi, la temporada va començar una vesprada de desembre, també de dissabte, a València. Aquell capvespre una part significativa de la ciutadania s’afanaria per on jo passege ara perseguint les compres nadalenques. València, però, és una ciutat que oferix múltiples alternatives. Una d’elles la mostrava la falla Nador-Miraculosa. Allí, vull dir en la seu de la falla, Raúl Carbonell Górriz, ja doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat Jaume I de Castelló, es disposava a explicar en què havia consistit la seua tesi doctoral. El casal faller era, és, idoni. La vista s’escampa per una sala diàfana en la què dos pilars d’atovó massís, reforçats per angles i platines de ferro, em fan evocar una basílica. Al casal ens havíem congregat familiars, amics, companys i fallers. Una mescla tan heterogènia com poderosa disposada a escoltar al flamant doctor l’explicació sobre l’externalització de la producció de la televisió pública autonòmica valenciana: el cas de Radiotelevisió Valenciana. Jo ignorava tot sobre el tema. Aquella corporació extinta em feia pensar en una cova de lladres. Seria absurd qualsevol intent d’opinió meua sobre el contingut de la xarrada de Raúl; per dos motius: perquè no estic qualificat -de cap de les maneres- i, la segona raó, perquè el tema ja ha estat jutjat per un tribunal acadèmic que li ha concedit la màxima nota: excel·lent -cum laude-.

És ben sabut que el soroll es propala per ondes, però també el silenci. El ponent va seure i l’onada de circumspecció, respecte i pau es va estendre. El meu amic va començar amb unes afirmacions generals: Radiotelevisió Valenciana va iniciar les seues emissions a l’octubre de 1989 i va cessar-les al novembre de 2013. Després va explicar com, al llarg dels seus 24 anys de vida va complir parcialment la seua funció de motor del sector audiovisual de la Comunitat Valenciana. La seua tesi doctoral ha analitzat els processos d’externalització duts a terme per Radiotelevisió Valenciana, identificant els percentatges de produccions realitzades amb la fórmula de la producció pròpia, producció externalitzada o producció aliena. Com quasi totes les televisions la valenciana retenia com a producció pròpia, quasi tot allò relacionat amb els informatius i encomanava a productores tant, les sèries com els programes d’entreteniment o culturals. Els percentatges d’externalització eren similars al del conjunt de televisions espanyoles.

Ara bé, la diferència amb altres televisions s’establia a l’hora de comparar els mecanismes d’exteriorització de productes audiovisuals de Radiotelevisió Valenciana amb els d’altres televisions autonòmiques i nacionals. Potser este era un dels punts medul·lars de la tesi o, si més no, de la xarrada. A diferència d’altres televisions, la valenciana no va apostar decididament, com sí ho van fer altres televisions autonòmiques a favor dels seus territoris respectius. Es pot afirmar, per tant, que la televisió valenciana va jugar un paper important en la dinamització de l’àmbit audiovisual valencià, però el percentatge de producció externa realitzat en el sector valencià va ser insuficient. És a dir, que les empreses d’este sector no arribaren a ser el suficientment potents, importants, com per a poder eixir al mercat audiovisual extern de la Comunitat Valenciana i subsistir sense la televisió autonòmica valenciana.

Dit això, Carbonell advertí de que calia distingir, dos etapes en la història de Canal 9: la relativa a l’administració socialista i la popular. Si bé és cert que esta segona va enlairar el deute fins límits insostenibles, també ho és que va apostar més significativament, en xifres absolutes i percentuals, per l’externalització a empreses valencianes. És més, Raúl ha arribat a identificar algunes pràctiques de clientelisme denunciades per alguns experts en relació amb les externalitzacions realitzades per aquella cadena autonòmica per a la producció de diversos espais televisius.

Finalment, va tractar d’identificar les causes que van motivar el tancament de Radiotelevisió Valenciana i quines van ser les conseqüències de la fi de les emissions per als empresaris i professionals del sector audiovisual local. Més enllà de les seqüeles de la sentència final sobre el procés de racionalització de la corporació, hi havia, segons el parer de Carbonell, l’intent d’un assaig de tancament de Televisió Espanyola per part del Partit Popular. Es tractava, realment, d’un fet realment insòlit en el panorama de les televisions públiques europees. Sols s’havia arribat a tancar, i per un breu període, la televisió pública grega durant la crisi financera de 2010 a Grècia. de L’experiment, del tancament de la televisió valenciana però, no va eixir bé. Tots sabem el cúmul d’errors que es prodigaren al voltant del tancament. Una altra cosa és que, la nova paradeta televisiva repetisca, o puga repetir, les errades històriques de l’antiga corporació.

En acabar la conferència vaig poder conversar amb els fallers assistents a l’acte. Em van confirmar el que ja sabia: que el món faller és molt més que folklore i actes rituals. Als casals fallers no sols es fan sopars, balls o campionats de dòmino. Les activitats culturals, postil·len, són més que usuals en el món faller. Una altra cosa són els prejudicis que arrosseguen determinades elits, diguem-ne intel·lectuals. Vaig agrair la conversa i eixir al carrer. Pensava, i pense, en València com un cosmos on, realment, tot es possible inclús en un dissabte per la vesprada: fer compres o escoltar una tesi en un casal faller. Fabulosa ciutat, fabuloses falles.