País de mixorrers

Som un país de pinta i mantellina on ha fet metàstasi la mixorreria d’invocar imatges d’escaiola i fusta. Si a principi de març l’exministre d’Interior Fernández Díaz assegurava que la pau a Ucraïna depèn de la voluntat de l’Immaculat Cor de Maria, i a finals del mateix mes el bisbe de Solsona presidia una missa per demanar aigua davant la sequera, ara el bisbe de Jaén traurà la imatge de Nuestro Padre Jesús en processó extraordinària de rogatives per la pluja. I és que, en tocant a superxeries, a les Espanyes seguim al neolític.

Tiren d’hemeroteca i ja em diran si és modern un país on el rei invoca Sant Jaume per protegir-nos dels incendis, una ministra s’aclama a la Verge del Rocío per crear ocupació, el president d’Andalusia assegura que TV3 ofèn la patrona de la Regió com si un gag pogués ofendre un Ser totpoderós, el president de Múrcia s’acull a la Fuensanta per acabar amb la pandèmia, la presidenta de Madrid suplica salut a l’Almudena, l’alcalde de Valladolid prega a la Patrona que acabe la guerra a Ucraïna, l’alcaldessa de Santander implora protecció a la Verge del Mar, etc, etc. I a casa nostra tampoc ens falten mixorrers, puix que a principi d’any el president del PP Carlos Mazón aprofitava el cafarnaüm del transvasament Tajo-Segura per demanar als Reis d’Orient posar fi al mandat de Ximo Puig. Tindre fe és balsàmic, però sense faenejar és paper mullat. Així que la pregunta és obligada: a més de resar, què més saben fer? Com que la sequera comença a ser preocupant, espere que Monsenyor Benavent no convoque rogatives a casa nostra si no rep garanties d’algun sant influent en matèria d’anticiclons i borrasques. La raó és simple com el mecanisme d’un xupló: en un país que quan plou s’inunda perquè, com diu Raimon, ací «la pluja no sap ploure», és d’una imprudència temerària fer precs «ad pedentem pluviam» si no es tenen controlats els incontrolables de l’oratge. I com que controlar incontrolables és una «contradictio in terminis» comprendran els meus temors.