Temps de reverberacions

Vivim temps i tempo de reverberacions, d’acord amb el títol de la crònica de la música que és el nou llibre de Josep Lluís Galiana: partitura de pàgines d’aproximació històrica a la música experimental valenciana en el context internacional, i, com un scherzo o una coda social, a la política i la música: acte, acció compartida, creació permanent. Som el que escoltem, per a cada dia i per al treball personal i social. Aquesta és la tesi i l’experiència del Galiana saxofonista, compositor i intèrpret, professor i investigador musical, que tant ens havia avisat en l’enciclopèdia viscuda Escritos desde la intimidad; o en l’excel·lent concert-presentació de Soprano saxophone solos del 2021; i en les seues constants propostes de vitalitat sonora diària i universal. El país de la música que és el valencià, complex, hiperactiu i hipereclèctic -sense oblidar les bandes com a punt de trobada i de formació-, és hereu i protagonista del Circuito Perifónico de José Val del Omar del 1939 -en el temps de l’avantguardista Grup dels Cinc-, i també del Cómic de Josep Lluís Berenguer -el primer savi d’aquesta època, amb el grup Actum-, del Pentáfono de Ramón Ramos, de l’exposició Doble ostinato de José Antonio Orts, del Serem d’Amadeu Marín... I, cal recordar-ho, de la vibració universal de Carles Santos, el tocat de l’ala del Concert irregular i Bujaraloz by night, de l’òpera La pantera imperial o la inauguració de l’Olimpíada de Barcelona del 1992 o la Fira de Frankfurt del 2007, des del país que creà també la democràcia sonora valenciana i mediterrània amb els Ensems.

Alerta, també: el país d’institucions com l’Orquestra de València i les Simfòniques d’Alacant i de Castelló, i els festivals -fins i tot els apegats a la música massiva o popular, com el Trovam!-, i l’efusió de tants compositors i intèrprets de tantíssima capacitat creativa... contrasten amb adormides programacions filharmòniques. Contra tota lògica, per un exemple entre mil, el Palau de la Música de València, en tota la temporada 2104-2105, entre els 45 concerts oferits, només hi programà un parell de peces del país: Cinc cançons negres de Montsalvatge, i la Suite compostelana de Mompou. I estirant l’argument, res de València, el país de la creació i l’acollida de la Música. Per tant, escoltem, la gran qüestió desconcertant, la gran esperança humana, serà sempre: ¿on és el pròxim concert?