Opinión

Racisme més enllà del futbol

Dissortadament ha tingut que ser un incident al camp de Mestalla en ple centenari el que ha posat el nom de València, la ciutat on vaig néixer, a les portades dels més importants mitjans de comunicació del món. Des de The New York Times fins l'agència Reuters, passant per The Guardian i la BBC han parlat dels crits racistes que Vinicius, jugador del Real Madrid, va rebre al camp del València CF. També alguns polítics, en plena campanya electoral, s’han fet ressò dels fets per condemar-los i afirmar que es tracta d’un cas aïllat. La veritat és que l’atac d’odi racista que va rebre el futbolista del Madrid es lamentable, la noticia ha fet la volta al món i ha deixat la reputació d’Espanya en la lluita contra el racisme en una situació crítica. Perquè els atacs racistes als estadis futbolistics no es una cosa nova, de fa dos dies, futbolistes que fa anys no trepitgen la gespa dels estadis com Eto’o y Roberto Carlos també van ser objecte dels insults de més d’un eixelebrat amb infules feixistes. Res ha canviat, els estadis de futbol son el refugi d’alguns defensors de les idees totalitaris que aprofiten la massa humana que els envolta per amagar-se i escampar el seu odi contra el “diferent”. Pur supremacisme amagat amb l’excusa d’un partit de futbol, esport al que, moltes vegades, ni tan sols son aficionats.

El camp de Mestalla, on vaig anar molts diumenges en haver dinat per veure jugar al València i també al Mestalleta, el filial, va veure com en un moment donat, quan alguns teníen por a la arribada de la democràcia, va sorgir entre el seu públic una colla de violents, els Yomus, gentola d’extrema dreta a la que no li molestaven els símbols del nazisme, l'últim partit que vaig veure a Mestalla fou un estiu al Trofeo Naraja on vaig portar al meu fill que aleshores tindria cinc o sis anys. No he tornat perquè, per mi, Mestalla havia perdut tota la seua essència. Els aficionats violents no son exclusivitat dels valencians, els hi ha per tots, o per la majoria dels camps de futbol, hooligans anglesos, tifosi italians, les barres braves argentines, tots una colla d'eixelebrats que taquen amb la seua violència l’escut que diuen defensar. 

Els que em coneixen saben que ni Vinicius ni la samarreta que defensa son de la meua admiració. A ell el podria admirar com el gran jugador de futbol que es, però no puc fer-ho perquè es comporta com un nen maleducat i consentit, però defense el seu dret a no ser insultat cada vegada que trepitja un estadi. Ara el debat obert pels fets de Mestalla es si en Espanya hi ha racisme, i la resposta és afirmativa. En Espanya hi ha racisme molt més enllà dels estadis esportius. Vaig veure jugar els primers negres que arribaren al València, dos brasilers, Walter i Waldo, i em fa pena veure com els pares, metaforicament, dels que ara insulten dient-li “mico” a Vinicius, carinyosament apelaven “negret” a Walter o a Waldo. Han canviat els temps i els cadells del feixisme s’han apropiat dels crits per animar els equips, en moltes ocasions amb la simpatia, o alguna cosa més, de les directives dels clubs.

El racisme ha fet niu a Espanya. No podem oblidar que un partit d’extrema dreta té una cinquantena de diputats al Parlament espanyol i governa en alguna CC.AA. acompanyant al PP, i han arribat ahí amb els vots de centenars de milers d’espanyols. Un partit supremacista, enemic de la democràcia, que en unos mesos pot estar governant Espanya en companyia del PP. La dreta extrema i l’extrema dreta “todos juntos en unión defendiendo la bandera de la Santa Tradición”, com diu l’Oriamendi. Quina por.