Tornar enrere

Quan arribes a una certa edat, sol ser ocupació habitual mirar enrere i comparar el passat amb la teua contemporaneïtat. Et veus de jove, recordes la societat que et conduïa, i amolles sentències de l’estil «Jo, a la seua edat, no...» o «En aquella època no era com ara que...» Sí, moltes coses han canviat. La majoria per a bé, evidentment, perquè una comunitat que fa via, conté en el moviment milers de millores i superacions. Uns quants elements que estimàvem, però, s’han quedat pel camí: la intimitat amb el veïnatge prenent la fresca al bancal de casa, el valor de la paraula donada... Ara mateix, n’hi ha un que veig agonitzar sense remei. Em referisc a la humilitat que implica retrocedir sobre els nostres passos per revisar allò fet o dit. Em referisc a l’autocrítica.

De plena vitalitat en aquest segle, criticar ha sigut i és patrimoni de la humanitat. Amb tres o quatre detalls, som capaços d’elaborar una tesi doctoral farcida de certeses intuïtives o d’invencions gratuïtes sobre qualsevol acte o persona que se’ns pose davant, perquè considerem que en tenim el dret, i si no agrada que s’aguanten. Això sí, en el suposat cas que la víctima del xafardeig siga la nostra excelsa essència, saltem rabiosos com gats escaldats i ens col·loquem en posició de defensa nuclear.

Tot s’altera també quan ens toca aplicar-nos aquests judicis severs, és a dir sotmetre’ns a nosaltres mateixos a la crítica. Perquè per fer-ho, cal apartar el jo de l’ara i, a cara i cor descoberts, endinsar-nos en el passat per escorcollar-hi honestament. Només un ésser alhora humil i fort es pot aplicar una autocrítica que, sovint, ens aboca a penediments i dolors profunds. Per això hi ha qui es pregunta què guanyem autoflagel·lant-nos així. Jo m’ho pregunte i em conteste: hi guanyem salvavides.

A unes setmanes d’unes eleccions on els resultats han enfosquit el cel, pense que s’hauria d’incidir en l’autocrítica, obrir les oïdes a les veus silenciades, aplaudir els encerts, i assumir els errors i reparar-los. Perquè si deixem de sargir les escletxes, no avançarem. Patinarem. Sobre el mateix terra fangós. I caurem, una vegada i una altra, en el pou cec on es retroben els qui fugen de les veritats.