Unes multes per la vida

En els temps que correm cap al progrés o el precipici etc..., podem celebrar l’estiu compartint una injustícia: la de la llei quan s’imposa sense conjugar-se amb la vida.

Personalment, com potser tu, en els mesos recents he pagat tres multes de trànsit. Pagades ja, et comento que revelen la dignitat dels escenaris on van ser patides: carrers de ciutats històriques del país i d’Europa. La primera, a Montblanc, vora la muralla, en un carrer on no hi havia ni sol haver-hi mai cap altre cotxe aparcat, davant del bar on la família, com moltes altres, ens aturem a esmorzar de pas cap a Andorra, o per l’estima a tan important ciutat, pròxima al monestir de Poblet. I la segona, a Oriola –Orihuela, en diuen ara tantíssima gent-, on arribàrem com una consagració biogràfica de reconeixement de la més important ciutat del sud del país, per la casa de Miguel Hernández, aquell dia activa, i de la catedral –és dret i deure de ciutadania no morir-se sense haver-la visitada. Aquell dia, després de mitja horeta de buscar-hi aparcament, el carrer trobat, en hora de dinar, estava amb molts llocs lliures, i vam disposar d’un parell d’horetes: les guies de casa Hernández i el de la Catedral, quanta amable saviesa!

Si eixes ciutats d’alts plaers morals justifiquen de pagar per l’estupidesa municipal de saludar els visitants amb multes, qualsevol ciutadà comprendria i pagaria el peatge burocràtic del motiu d’una multa de la seua pròpia ciutat, en el cas que vull compartir, Castelló de la Plana. L’he pagada fa poc amb plaer i fervor. No serà debades que subratlle l’estultícia burocràtica habitual d’eixe tipus d’onerós càstig cívic: en el document patit, el concepte del objeto tributario era multas, en plural, sense indicar per què, ni l’hora, ni el lloc precís, perquè esmenta una impossible calle Mayor 0. Això sí, el revers del document inclou un kafkià artículo aplicable i tota la parafernàlia de notificación providencia de apremio, i després d’una selva verbal administrativa, assegura haver estat aprovat pel Ple municipal de la ciutat, en un dia precís. Sí, referint-se segurament a una vesprada inoblidable de la història del món en què, per l’única ruta possible de la ciutat, jo acudia urgentment a casa la mare per acompanyar-la; de fet, la darrera vegada, perquè, amb la pau d’haver sigut la millor ciutadana de Castelló de la Plana, va faltar en aquells dies de tardor.