Felip Mateu i Llopis, salvador del patrimoni documental en la Guerra Civil

De la reina Maria Cristina conta el seu biògraf Romanones que, en ocasió de portar-li a la firma Sagasta, president del Consell de Ministres, la concessió d’una gran creu per a certa persona, la regent es va interessar sobre els mèrits de l’agraciat. Don Práxedes, perplex amb una pregunta que devia considerar poc habitual, se n’eixí del compromís com va poder amb vaguetats.

Ben diferentment, si els governants prodiguen sovint els honors a individus i entitats afins, o dotats de calculada repercussió popular, amb equanimitat o no, sobten el casos de persones que han vist pagats amb el silenci uns serveis rellevants fets per un deure de consciència civil.

L’historiador Felip Mateu i Llopis figura en primer rengle entre els valencians que contribuïren, sense plànyer el perill, a la conservació dels béns culturals en risc de destrucció durant la guerra de 1936-39. Per tal motiu, en el vint-i-cinqué aniversari de la seua mort (1998), el passat 21 de juny s’ha obert una exposició de la seua figura i obra a la Biblioteca General i Històrica de la Universitat de València, a càrrec dels comissaris Manuel Lanusse Alcover i el qui subscriu.

Hem de sumar a la figura del nostre professor personalitats benemèrites com el rector de la Universitat José Puche Álvarez, Salvador Carreres Zacarés, historiador i cronista de València, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, bibliòfil esforçat i generós, Elies Tormo i Monzó, insigne historiador de l‘Art, i altres que sent no citar.

El Dr. Puche (Lorca 1896-Mèxic 1979) va salvar el Col·legi del Patriarca de la devastació imminent amb una arenga enèrgica en defensa de la cultura, posant l’edifici sota custòdia de la Universitat. Carreres (València 1882-1963), amb la protecció de l’alcalde Cano Coloma, tancà en segur a l’Arxiu Municipal no sols la imatge gòtica de la Mare de Déu dels Desemparats, sinó també peces venerables del patrimoni de la Catedral; és poc conegut que algunes encara no han estat restituïdes: el trofeu de Jaume I de la capella major, retingut per l’Ajuntament fins a hui en concepte de dipòsit, que va ser forçat, segons un testimoni presencial, els picaportes gòtics de la sagristia major, també en possessió municipal, i altres. Nicolau Primitiu (Sueca 1877-València 1971) regirava personalment les esglésies destruïdes i els magatzems de drapaires, cosa que li permeté recuperar amb recursos propis un gran contingent de pergamins. Les esglésies de Santa Caterina, Sant Andreu i Sant Joan de l’Hospital són encara ornat de la ciutat i de la diòcesi de València gràcies a Elies Tormo (Albaida 1869-Madrid 1957), catedràtic de la Universitat de Madrid i exministre d’Instrucció Pública, que en va obtenir la declaració de monuments nacionals el 1943 per a alliberar-les de la venda acordada pel vicari general Antonio Rodilla.

La destrucció de gran part del patrimoni artístic i cultural valencià el 1936 fou una catàstrofe sense parió. Set-cents anys de civilització, talent artístic i esforç s’esvaïren sense remei, i el revisionisme oportunista de la postguerra acabà de dispersar o desfer alguns elements que havien superat la débâcle. Ve a tomb recordar unes paraules d’intensa emotivitat escrites al diari de Nicolau Primitiu el 1937: «La dolor de la il·lusió perduda, de la cultura destruïda, és la més gran dolor, inconsolable. Aquest bé perdut ja mai és recuperable».

Ens centrarem en Felip Mateu i Llopis (València 1901-Barcelona 1998), un dels més dignes de record i gratitud en aquesta nòmina de grans valencians. Ja havia fet una sòlida carrera com a numismàtic, autor d’una obra de referència, La Ceca de Valencia (1929), i membre del Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs (1930). Jove valencianista, director del butlletí Acció Valenciana en companyia dels intel·lectuals més brillants de la seua generació, Sanchis Guarner, Igual Úbeda, Joan Beneyto, Querol Roso, Carreres de Calatayud i altres, es traslladà a Madrid com a conservador del Museu Arqueològic Nacional el 1930. Però, no deixà de participar en el moviment de regeneració cultural i nacional: el 1933 publica un llibre memorable, El País Valencià, en l’editorial l’Estel, dirigida per Adolf Pizcueta, en la seua col·lecció Quaderns d’Orientació Valencianista, on trobem paraules per a reflexionar com aquestes: «No és el conreu de la cultura pròpia allò que alça fronteres entre els hòmens, sinó la ignorància i el menyspreu per les coses peculiars i pròpies...». El 1937 eixia a llum un altre estudi clàssic, El florí d’or d‘Aragó, sobre la moneda principal de la Corona catalano-aragonesa, editat per l’Institut d’Estudis Valencians de la Diputació de València.

Però, l’obra digna de memòria perdurable és el salvament d’arxius en perill. En ocasió de l’evacuació de Madrid del Govern, el 1937 és traslladat a València Mateu i Llopis, nomenat director en funcions de l’Arxiu del Regne. Allí el visita Nicolau Primitiu, i li indica la urgència d’inspeccionar fàbriques de paper i draperies «per si arribaven a temps de salvar quelcom».

El consell va ser providencial. Mateu, en companyia d’un grup de professors, arxivers i bibliotecaris, formà una unitat de rescat. El rector de la Universitat cedí l’automòbil oficial, i el president de la Junta de Salvación y Protección del Tesoro Artístico de la República, que era l’escultor Timoteo Pérez Rubio, li va estendre una credencial amb poders. Treballaren incansablement en aquesta missió. L’arxiu de la Catedral, la biblioteca del Seminari, els llibres i papers del canonge historiador Sanchis Sivera, tot va ser traslladat al Col·legi del Patriarca, juntament amb arxius i biblioteques de convents, privats, com el del baró de Llaurí i el de la família Lassala, i foranis, com ara còdexs de la catedral de Toledo i peces vingudes de Cuenca. Una de les ocasions més afortunades és el rescat in extremis de part de l’arxiu de la catedral de Sogorb, traslladat a la fàbrica de paper de Layana, prop del camí del Grau. Per la carestia, les indústries papereres rebien arxius de totes parts, per a convertir el material en pasta de paper, i el grup de salvament ho recuperava pagant un preu convingut o donant l’equivalent en diaris vells. Amb una ordre escrita de la Direcció General de Belles Arts, l’arxiu de Sogorb va ser evacuat al Patriarca. Diferent sort patiren l’arxiu episcopal d’aquella diòcesi, els parroquials de València i sobretot l’arxiu de la Cúria arquebisbal, venut a una fàbrica de paper.

Cal ressaltar que l’obra ingent en pro del patrimoni documental de Mateu i Llopis va ser precedida per una actuació similar al Museu Arqueològic Nacional, quan el Govern manà extraure’n el monetari d’or. Gràcies a l’heroisme de Mateu i altres funcionaris se’n va salvar una part de gran vàlua, conservada fins al dia. De la mateixa manera, la seua obra cívica afectà també a peces valencianes rellevants que va posar sota la protecció del museu de Belles Arts, singularment la gran aranya de cristall de Venècia i la trona gòtica de la Seu, o de Sant Vicent, que havia estat trencada brutalment per a extraure’n els reforços de bronze. És sensible observar que aquesta bella obra del segle XIV, muntada en la postguerra de forma sumària, encara no ha merescut una veritable restauració: l’oportunitat del VI centenari de la mort de sant Vicent Ferrer (2019) es deixà passar sense profit.

Mateu i Llopis va ser nomenat director de la Biblioteca de Catalunya en 1940, i poc després obtenia una càtedra de Paleografia a Oviedo (1943), traslladat tot seguit a València i a Barcelona. Ací es va radicar, consagrat a la càtedra i a la biblioteca del carrer barcelonés de l’Hospital. Una vegada més havia d’exercir la seua vocació de salvació patrimonial. La Biblioteca de Catalunya vacava per la depuració política del fundador, Jordi Rubió, una eminència de la història de la cultura, i el nou director va rebre instruccions d’eliminar certs fons catalans del centre. Fou debades: les partides en perill varen sobreviure per al futur, gràcies a una hàbil ocultació.

Les raons exposades permeten veure en el professor Mateu i Llopis un home fidel a la seua cultura nacional, valenciana i catalana, que malgrat l’acceptació, amb major o menor convenciment en aquelles dramàtiques circumstàncies, del nou règim sorgit de la guerra civil, no va renunciar als ideals originaris, des dels llocs professionals que ocupà, alhora que esdevenia una autoritat com a numismàtic, paleògraf i diplomatista.

Hem de concloure, per tant, amb insistència, que la nostra cultura és encara en deute amb Mateu i Llopis, com a historiador sempre conseqüent amb els seus orígens i, molt en especial, per haver salvaguardat el patrimoni documental dels valencians en la tragèdia de 1936. Un servei inapreciable –salvar la memòria històrica és preservar la identitat d’un poble–, que reclama honorar la seua figura amb el reconeixement oficial degut.