Vox i PP: neofranquisme al descobert!

Si encara n’hi havia, a aquestes altures de la pel·lícula, qui pensava que hi va haver una transició cap a no se sap què després de la mort de Franco, segur que amb els recents fets derivats de les darreres eleccions els deu haver acabat de caure la bena dels ulls.

L’actual reviscolament de les extremes dretes encarnades pel PP i Vox i de les seues polítiques retrògrades segueix colpejant molt al fons els principis bàsics de l’actual democràcia formal. Podem constatar novament que l’anomenat règim del 78 no ha estat, ni més ni menys, que una continuada franquícia del franquisme.

Mires cap a on mires, vivim en un Estat farcit de personatges de l’antic règim dictatorial o, si més no, amb actuacions pròpies d’una casta autoritària que fa i desfà al seu aire sense cap obstacle. Les togues despòtiques que tenen el poder de desmuntar qualsevol avanç legislatiu progressista; els sabres casposos que constitucionalment tenen la darrera paraula; les sotanes privilegiades que segueixen intocables; els micròfons i les pantalles comprades per unes forces vives renovades; les dues corones reials que viuen amb total impunitat; les burocràcies polítiques submises –de dretes o d’esquerres, tant se val– i les màfies de l’Ibex 35 que se n’ixen beneficiades de tot aquest darrer entramat;... segueixen frustrant les expectatives d’una societat nítidament democràtica, pacífica i igualitària.

I, per si no en teníem prou amb tot aquest muntatge, els partits de la dreta extrema ens acorralen i amenacen amb majories parlamentàries aconseguides en un electorat que mai no ha deixat d’estar influenciat per aquell franquisme sociològic que ho abassega tot. I gràcies a una falsa transició en què allò del “atado i bien atado” del discurs de Franco –allà pel 1969–, sembla perseguir-nos de manera fatídica i inexorable.

Tornem a respirar un aire de repetició, com en el dia de la marmota. Quan creus que ja s’acaba, torna a començar! I com un bumerang, ens persegueix i amenaça una altra voràgine neofeixista i ultraconservadora que sempre ha estat present, però que agafa un nou impuls en uns moments en què el capitalisme necessita d’una bona mà dura per a seguir un procés d’acumulació sense cap límit, com si no hi haguera un demà. I segurament, perquè n’és conscient!

I per a mantenir aquest sistema d’injustícies, els millors que ara poden fer aqueixa tasca són Vox i el PP, el gran recanvi de l’actual bipartidisme assistit per a seguir gestionant còmodament les desigualtats econòmiques i de tot tipus (contra els drets de les dones, la diversitat sexual, racial, nacional o lingüística...) amb la coartada de la gran crisi que ens sobrevola. En uns moments en què els moviments socials i sindicals estan una mica adormits per allò de: com que “governen els nostres”, ja ens trauran les castanyes del foc...

Si alguna cosa està quedant palesa és que el PP i els seus cadells rabiosos de Vox estan actuant sense cap tipus de recança, sense careta, amb un neofranquisme desacomplexat, afavorit per la majoria dels mitjans de manipulació de masses, que només ha acabat de començar. No ho podem permetre de cap de les maneres. Impugnem-los amb tots els recursos possibles, des de la protesta social, la disputa ideològica i l’electoral.