Els meus records de ‘Gorg’

Fa més de mig segle que fruit de les converses entre Joan Senent Anaya i Enric Valor va néixer Gorg, tot un cop de porta a la grisor del franquisme i una porta oberta per uns joves que per aquells dies ens bellugàvem entre les ànsies d’escriure i les de lluitar per un País Valencià lliure de qualsevol opressió. Érem joves i pensàvem que amb les nostres olivettis arribaríem a derrocar el régimen del vell general colpista. L’alegria ens durá tan sols 29 números, la revista fou tancada per ordre governativa, l’abril del 1972 fou l’últim. El dictador encara ens faria patir tres anys més, i els seus seguidors ara mateix estan prenent els llocs de poder, demostrant que més de cinquanta anys després del tancament de Gorg l’odi a la inteligencia i el català torna a estar present en la nostra vida quotidiana, ara els censors es disfressen de demòcrates malgrat no creure en la democràcia.

Fa uns dies que Gorg em va vindre a la memòria de la mà d’uns vells exemplars de la revista Serra d’Or. A un amic del meu poble li han donat uns quants exemplars d’aquesta revista, i ell ha triat les que parlen del País Valencià i me les ha regalat, gran regal. En obrir el número de maig del 1973 em trobe amb un reportatge d’Amadeu Fabregat parlant d’aquell Gorg on ell, com jo i molts altres noms que després continuarien per la via del periodisme, l’escriptura o la docència universitària vam vetllar les armes de l’escriptura acompanyats per aquelles velles màquines olivetti.

A Gorg coexistien les coses més diverses, com escriu Fabregat «la immaduresa, involuntàriament, acostava Gorg a l’underground». Els primers números eren un simple butlletí bibliogràfic, però aviat ens incorporarem tota una serie de gent que la van fer més consistent amb diverses seccions amb noms com Tomás Llorens i Trini Simó en Art, Rafael Ninyoles en els editorials, Rodolf Sirera en Teatre, Ferran Vidal i Soriano Bessó en Periodisme, Rafa Ventura Melià en les entrevistes, Enric Valor es cuidava de la lingüística, Fabregat era el crític literari, Carme Miquel duia la secció Pedagògica i jo m’encarregava de la crítica musical i entrevistes a gent de la «nova cançó».

Cada mes augmentàven els lectors i subscriptors, arribaren a tirar 10.000 exemplars i els subscriptors, de tot el País Valencià i alguns de Catalunya, eren gairebé 4.000. Això va espantar les autoritats franquistes i el «poncio» de torn, aleshores el nefast Antonio Rueda Sánchez-Malo va cridar l’editor Joan Senent Anaya per amenaçar-lo amb burdes excuses, acusant la revista de fer propaganda comunista. Havien de buscar qualsevol excusa, una revista lliure i en català era vista com un perill i un atac a la «sagrada unitat de la pàtria». Senent va sol·licitar permís per convertir la revista en informació general, el van denegar i així fou com, després de 29 números, ens vam quedar sense la única publicació en català editada, regularmente, al País Valencià.

Quan passe pel carrer Colón no puc oblidar que allà a un petit despatx de l’Autoescola Senent, va néixer Gorg, que allà, quan anava a dur els meus articles, vaig tindre la sort de conèixer Enric Valor que em va empènyer a estudiar el valencià, sóc un nen de postguerra, en un llibre de Carles Salvador, editat per Lo Rat Penat. Valor, un senyor, en tota l’acepció de senyor, que em corregia els meus errors, que eren molts perquè érem una generació autodidacta en la nostra llengua.

I ara, tants anys després, uns ignorants acabats d’arribar al poder volen que tornem a les catacumbes d’aquells grisos anys de censura, por i llistes negres, Añó ho ha dit. Però, com diu Espriu, «ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble».