Començant per Trieste

Bé pot haver començat ahir el curs, mentre podíem lamentar el cinquantenari de l’assassinat del president Allende a Xile, i compartíem potser la Diada de Catalunya, i tot devia ser un obrir d’agendes i documents, un escoltar i escriure de nou un primer dia en les agendes físiques i mentals, un retrobar-se d’experiències contra els oblits de l’estiu.

Sempre les cruïlles, les fronteres, les diversitats són glòries exigents dels temps biogràfics i socials. Si no ho creus, considera almenys la meua aportació personal: un viatge inoblidable del recent juliol, promogut per les que més vull del món, al cor d’Europa, on escoltaràs en un mateix dia, si vols, l’italià, l’alemany, el friülà, l’eslové, el croat: imagina’t, la península d’Ístria, al golf de Kvarner...

O siga, Trieste / Trst / Triest: ¡quins dies! ¿Era o no era Claudio Magris, el malhumorat amb qui vàrem coincidir al café san Marco, tan literari com solitari i poc animós en cuina ni salada ni dolça? ¿Que per a embafar-se perillosament de xocolate, va ser o no va ser el millor lloc el Café degli Specchi, contemplant la Piazza Unità d’Itàlia, o dic jo, de la rosa dels vents d’Europa?

D’allí salpàrem... ¿Algú pot imaginar, després d’una navegació fins al Teatre romà de Pula, un bany tebi surant en la badia adriàtica de Rovinj / Rovigno / Ruvèigno, evocant jo uns moments vitals decisius en l’estela de Diego Perona Martínez, l’actor castellonenc, i de tots els exiliats i exiliades de les guerres i postguerres d’Europa?

De prop d’allí, eixírem en autobús ben de matí, vora una làpida de record dels italians jueus detinguts i deportats per l’ocupació nazi, cap a Fiume / Rijeka / Reka / Pflaum, on D’Annunzio havia muntat una criminal república feixista visionària, i tornàrem de vesprada, entre pinades i voramar, mentre al mateix autobús uns joves àrabs o asiàtics, eren escorcollats per policies votants de polítics miserables, en cada frontera i frontereta de la presumpta Unió Europea...

Manà sempre, en eixos dies mediterranis, la massa calorosa calma de la vesprada: i recordàrem de retorn, passant pel castell de Miramare, i pel del Duino, els fonaments de les Elegies de Rilke, sobre els fonaments ocults de l’amor, els amants i els herois, l’estar en i front al món, la perduració que comença per tot arreu i cada dia, com el curs escolar, com la mar.

Suscríbete para seguir leyendo