Àrees metropolitanes: un repte inajornable

Les Nacions Unides designaren el primer dilluns d’octubre de cada any com a Dia Mundial de l’Hàbitat. Des de 1986 s’invita a reflexionar en cada part del planeta de quina manera ens organitzem per a viure, dignament, i conviure en la nostra àrea geogràfica immediata. El món, almenys el món occidental, provoca, amb les seues polítiques de caràcter neoliberal, que les poblacions es concentren en àrees al voltant de les grans ciutats. Busquen, així, millors oportunitats de vida, el que causa un interior rural cada cop més despoblat i amb dificultats per accedir als serveis bàsics. Però també, en la gran ciutat, es produeixen fenòmens de discriminació. Com ara la gentrificació que provoca grans desigualtats geogràfiques en la distribució dels serveis i en l’accés a l’habitatge i al treball. Una situació que, si no es posa remei, acaba concentrant la pobresa i l’exclusió social en barriades molt determinades i també en algunes de les poblacions veïnes. De tal manera que el desenvolupament de la gran ciutat afecta, tant si es vol com si no, a tota una àrea geogràfica que anomenem metropolitana.

L’àrea metropolitana de València, és a dir, eixa zona d’influència de la gran ciutat, afecta, segons el catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València, Joan Romero, a més de 60 municipis amb una població aproximada d’uns dos milions d’habitants, la qual cosa supera l’àmbit de la comarca de l’Horta. Vulguem o no, la dinàmica econòmica de la metròpoli valenciana influeix en la vida de totes estes persones. I de la manera en què es gestione dependrà que minimitzem els efectes negatius i generem sinergies positives per a tota la població.

Però sembla que, a Espanya en general i a València en particular, els nostres polítics i la societat a la qual representen, no han pres encara consciència de la importància d’un desenvolupament coordinat i democràtic de les àrees metropolitanes. Només Barcelona, en els últims anys, ha fet algun intent en este sentit. València és la tercera àrea metropolitana d’Espanya, en població i en entitat dels seus servicis. No obstant això, l’any 1990, mentre a Europa es constituïen les primeres entitats metropolitanes, ací es dissolia el Consell Metropolità de l’Horta, que havia de liderar el procés de coordinació de les polítiques metropolitanes.

A Europa hi ha àrees metropolitanes amb solucions molt diverses, més menudes o més grans que València, amb diversitat governativa, fins i tot alguna amb un alcalde o alcaldessa metropolitana. El govern de la qual coordina principalment assumptes com ara la mobilitat, els fluxos econòmics (llocs de treball, àrees industrials...); la dotació de servicis, en sentit ample; i l’accés a la vivenda. Com es veu actuen directament sobre allò que afecta la vida dels ciutadans. En la Fundació Novaterra constatem que estos aspectes són determinants per a la inclusió i apoderament de la ciutadania i, si no es coordinen, seguirem produint espais de pobresa cada cop més extensos i altres de rics cada cop més aïllats i exclusius per a uns pocs privilegiats.

Hem de començar a pensar que, en un món tan globalitzat, la distribució de l’Estat en municipis i províncies, tal com naix del model huitcentista en què estem instal·lats, s’ha de transformar. Hi ha altres possibilitats: mancomunitats, comarques, metropolització i altres opcions que cal imaginar encara. Es tracta d’organitzar allò que és local i que, respectant les identitats històriques i culturals, supere velles reivindicacions territorials que hui ja no tenen sentit.

A la Comunitat Valenciana no ho tenim fàcil perquè la legislació per aprovar àrees metropolitanes és més restrictiva que en altres comunitats autònomes. Per exemple, per aprovar un projecte d’entitat metropolitana, en altres llocs cal majoria simple o absoluta, però ací ens cal una majoria qualificada. En una societat tan polaritzada com la nostra és difícil arribar a acords entre contraris, i si ara les majories absolutes semblen una entelèquia, no diguem ja quines dificultats pot tindre un acord per majoria qualificada.

La gent, no obstant això, necessita conéixer la importància del que suposa organitzar la vida de les grans agrupacions urbanes de manera metropolitana: millors sistemes de comunicació i accés als llocs de treball, generació d’un urbanisme i una producció de vivendes més assequible, una distribució més racional dels servicis... en definitiva, una organització que permeta una major optimització dels recursos públics.

Per acabar, trasllade ací la recomanació que feia el professor Romero als alcaldes de la comarca de l’Horta: viatgen, miren com ho fan a Europa, perquè no hi ha maneres úniques d’organitzar-se territorialment. I m’agradaria afegir que cal ser creatius, que cal posar en la nostra mirada el futur immediat de la ciutadania, en especial dels més desfavorits, i treballar per un hàbitat humà on el lloc de naixement no determine, per a mal, el destí de les noves generacions.