Una història de violència

L’estratègia de la crispació que des de la nit dels temps de la democràcia gasta la dreta i, per descomptat, l’extrema dreta, pot derivar en situacions violentes i contaminar l’aire de llibertat i estabilitat al qual imagine aspira la ciutadania. Mal assumpte el de la crispació permanent fent servir qualsevol classe de material de rebuig, qualsevol fal·làcia: tot es pot convertir en material reciclable contra l’adversari. Ja no importa la veritat, ni l’objectivitat, la retòrica de la mentida i les desqualificacions, dels insults, de l’expulsió del terreny de joc de l’adversari polític per presumptament il·legítim, guanya adeptes dia rere dia i pot tindre efectes extremadament perniciosos per al conjunt de la ciutadania.

El periodista Enric Juliana diu que, com la radioactivitat, la crispació s’acumula en els teixits humans i després de dècades de baralla ininterrompuda i amb els nous dipòsits de l’odi, que són especialment tòxics, s’està adobant un camp perquè passe alguna cosa realment greu. Si Pedro Sánchez es converteix en president del govern amb el suport dels grups nacionalistes, la virulència retòrica que la dreta i l’extrema dreta ha fet servir fins ara contra ell serà un innocent joc d’infants comparada amb allò que esdevindrà en la nova legislatura. Sobre estes circumstàncies els valencians ja tenim -malauradament- molta experiència i com el mite de l’etern retorn el temps passat pot tornar a convertir-se en present.

Només cal llegir un treball rigorós, publicat recentment (Tirant humanidades) per l’historiador Borja Ribera, Una historia de violencia. La transición valenciana (1975-1982) per a concloure que els mateixos mals, la mateixa llavor que aleshores va intoxicar els carrers amb crispació i violència, és la que ara fan servir de nou contra els adversaris polítics. Res no ha canviat des d’aleshores. Els irresponsables intents de fer reviscolar una vegada més la Batalla de València i els esperpèntics conflictes lingüístics, ens retrotrauen una vegada més a l’època de la Transició que de manera brillant ha estudiat Borja Ribera .

Aleshores hi va haver 162 accions greus, les tres quartes parts a càrrec de l’extrema dreta. La llista és llarga: atemptats amb bomba, incendis i assalts a establiments, assalts a domicilis, incendis de vehicles, metrallament d’edificis, agressions a autoritats... L’anticatalanisme i l’extrema dreta (tanto monta, monta tanto) atemptaren contra algunes llibreries i contra dos intel·lectuals de referència, la fòbia a la cultura continua sent un estigma. És el cas de Manuel Sanchis Guarner, el 4 de desembre del 1978, cal dir que morí d’un infart dos anys després. I contra Joan Fuster, en dues ocasions, el 1978 i el 1981. Per sort, o per casualitat, les bombes no van afectar físicament Fuster. I tot això amb l’apatia de les autoritats per trobar i empresonar als responsables, sempre tocats amb l’aura de la impunitat. Manuel Vázquez Montalbán es queixava en un article de la poca repercussió que va tindre als mitjans de comunicació l’atemptat contra Joan Fuster, segurament perquè va tindre lloc a València i no a Madrid o Barcelona.

Ningú no voldria que tornaren a repetir-se els fets de la processó cívica del Nou d’Octubre del 1979, precedits per un acte a la plaça de bous de València convocat per Força Nova amb Blas Piñar denunciant que el pancatalanisme pot acabar amb l’ànima de València, que són temps d’arcàngels amb espases de foc. Però atenció, les retòriques de l’odi i la crispació, de l’exclusió i del rebuig de l’adversari, en essència són les mateixes que portaren la desfeta i la destrucció el segle passat a Alemanya i Itàlia, o que foren l’embrió de la Guerra Civil Espanyola.

En aquella processó cívica, els insults, les persecucions a les autoritats, l’assalt a l’Ajuntament de València i el llançament de projectils, les agressions a militants d’esquerra, les agressions físiques a l’alcalde Ricard Pérez Casado, amenaçat amb una navalla, contra el rector de la Universitat de València, o contra el president de la Diputació de València, Manuel Girona, etcètera, van convertir el dia dels valencians en una autèntica infàmia, una orgia de violència amb la impunitat dels agressors davant l’apatia de la Policia. Que aquella infàmia, d’una manera o d’altra, torne a intoxicar l’ambient és responsabilitat d’aquells que no fan més que adobar amb la crispació els teixits dels humans amb els nous dipòsits de l’odi i l’estigmatització.