La revolució

Potser ara mateix, no s’estarà celebrant a Moscou l’aniversari de la Revolució Russa, com solem anomenar la del 25 d’octubre del 1917 (segons el calendari julià, que equival al nostre 7 de novembre, segons el calendari gregorià). I potser serà perquè l’actual cova de lladres guerrers del Kremlin, no representa precisament aquell esdeveniment interrogant o afirmatiu sobre la història humana, ni la seua aura realista de conquesta de la llibertat i el progrés del món, que tantes vides ha costat.

Ni, per cert, l’altra gran Revolució anterior, la Revolució Francesa, la dels principis indelebles i indubtables, els de Liberté, égalité, fraternité, és l’espill de les barbaritats que, sense eixir de Palestina i arreu del món, està sofrint l’actual generació de criatures, que tenen dret a la seua revolució personal, diària, inevitable, la de l’aprenentatge vitalista, la del descobriment solidari, la dels drets compartits contra tot crim i tota frontera.

Contra l’apropiació banal de la ‘revolució’ per part de dictadures, ‘revolucions’ conservadores, o marques comercials, es pot aprofitar avui per alegrar-se de l’herència de les ‘revolucions’ científiques de sempre o d’ara: la de la roda, el motor d’explosió, les ulleres, el cinema, la penicil·lina, la rentadora, la minifalda... O la de l’ordinador, evidentment, però no més que la de la màquina de pelar pataques, inventada pel meu iaio Bertolet, segons ell explicava, això sí, sense orgull fatu ni necessitat de demostració.

Així que l’aniversari casual de la Revolució ressona en la convocatòria diària a la participació en la revolucions socials reals, d’agendes permanents i tangibles: la pacifista, la feminista, l’ecologista, la climàtica, la laboral, la juvenil... Això segur, perquè d’eixes agendes, ja se sap, o protagonistes o víctimes. Però més enllà del soroll admirable o dialèctic de la Revolució com a expressió de la Utopia de la humanitat, convindrà també no alçar el vol de la imaginació i de la justícia, sense deixar de considerar l’aventura revolucionària de cada dia, plaer o tragèdia personal. O siga: la roba que ens posem si podem triar, la salutació matinera vertadera o falsa; el glop d’aigua fresca o la set obligada; l’observació de la ciutadania que calciga fulles o asfalt, sola o acompanyada; el primer o el darrer pas d’una criatura, protagonista de l’aventura permanent i silenciosa de cada dia, fragment banal i aventurer de la llibertat i la humanitat.