La llengua del novembre

Al’estiu del 1984 –any assenyalat per la distopia incomplida de George Orwell-, en una aula de l’Institut d’Ensenyament Penyagolosa de Castelló de la Plana, el savi Josep Iborra presidia el tribunal de les primeres Oposicions valencianes a Professorat d’Institut de Batxillerat, de l’assignatura de Valencià-Llengua i Literatura. Al seu costat, mentre els exercicis dramàtics i il·lusionants s’estenien en llargues sessions, jo l’escoltava lamentar que es perdria la retransmissió del Festival de Bayreuth com havia fet sempre, i ens consolàvem murmurant compassos del Tannhäuser, mentre ateníem les explicacions de les opositores –la majoria, dones joves- per al naixement de l’ensenyament oficial de la llengua i la literatura de la nostra terra mediterrània. Uns mesos abans –fa ara 40 anys-, els dies anteriors al 23 del novembre valencià del 1983, a Alacant, s’havia aprovat una criatura titulada Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

I des d’aquell dia feliç i incert, unes generacions fecundes de mestres, hereus de l’entusiasme de la Renovació Pedagògica, del valencianisme cultural, i els cursos de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat –dirigit al principi per Manuel Sanchis Guarner-, anaren reunint l’agenda contemporània de la llengua, la literatura, la comunicació, l’espectacle, del nostre país mediterrani, amb les de la democràcia, l’educació, el treball, el feminisme, l’ecologia, la pau i Europa.

I ara, en un món en què tants reptes i dubtes assetgen la creativitat, la comunicació i la supervivència diària valenciana i internacional, és irresponsable, antiecològic, ignorar que aquella criatura social ara adolescent, ni de bon tros ha aconseguit una convivència, sostenibilitat i vitalitat social imprescindibles. Dit altrament: cap societat perviurà sense la seua creativitat i la seua comunicació oberta al món. 

Cadascú pot celebrar aquella fita del novembre valencià com puga, a casa, al treball o al carrer: contra el silenci. De moment, recordem quin poema havien de comentar les més de dos-centes opositores i opositors en els exercicis laborals d’aquell calorós estiu de la modernitat. Comença així: «T’evocaré, Súnion, amb un crit d’alegria / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent». És de Carles Riba, i si el vols llegir-lo o escoltar-lo, hi notaràs l’actualitat del Mediterrani, l’exili, la resistència a la dictadura i a la guerra, i la veu permanent de la Humanitat.

Suscríbete para seguir leyendo