Opinión | Ni un moment de glòria

La Brigada Aranzadi contra l’amnistia

Aquella nit del 23-J al carrer Gènova, a la balconada la plana major del PP celebrava el que ells creien era la seua victòria sobre les «forces del mal» de Pedro Sánchez i els seus aliats, els esquerrans i els representants de l’independentisme català i basc, mentre les masses de adoradores de la desapareguda i antiga gavina carronyaire de l’iconografia del PP vitorejaven Ayuso, la de la «fruita», en lloc de aplaudir Feijóo que era qui havia guanyat les eleccions. Una mica més enllà, al carrer Ferraz una exultant María Jesús Montero saltava, boja d’alegria, alçant el braç de Pedro Sánchez, el perdedor de les eleccions. Setmanes després van canviar-se els papers, Feijóo no va poder seure, cofoi, als sofás de Moncloa i Pedro Sánchez no va necessitar el camió de les mudances perquè es quedava al seu domicili dels darrers anys. Son les coses que té la política i el anar amb males amistats.

Feijóo ha perdut l’oportunitat de ser president del Govern d’Espanya per les seues ‘liaisons dangereuses’ amb l’extrema dreta. Voler arribar a la presidència del Govern amb Abascal agafat de la mà li ha impedit entrar a Moncloa per la porta gran i poder quedar-se a dormir allà. Pedro Sánchez, gat vell en política, va fer una jugada mestra convocant eleccions generals immediatament després de la debacle de l’esquerra i els independentistes el 28-M, sabia que els governs autonòmics i municipals on la dreta extrema, el PP, i l’extrema dreta, Vox, anaven junts en poques setmanes faran un retrocés en materia de llibertats i drets humans espantant els votants. I així fou, al toque de corneta socialista de «o nosaltres o l’extrema dreta» el PSOE va recollir vots dels que no havien anat a les urnes el 28-M i, fins i tot, alguns vots dels independentistes catalans.

Després els resultats i l’aritmètica van obligar Sánchez a ser práctic. Si volia continuar presidint el govern d’Espanya anava a tindre que desdejunar uns quants gripaus cada matí, i ho va fer, els vots dels independentistes catalans eren necessaris per continuar a Moncloa, i aquests sabien que si deixaven caure Sánchez tot anirà a pitjor amb la possibilitat d’un govern on l’extrema dreta estaria present marcant les seues directrius, especialment contra la llengua i la cultura pròpies, com des del primer moment ja feia al País Valencià i a les Illes. I l’intercanvi de «cromos», totalment legal en política, es va produir, i va arribar la llei d’amnistia que ha esvalotat tot l’aviram del nacionalisme espanyol de la pell de brau, que han descobert els carrers per mostrar la seua repulsa a l’amnistia, de la que son partidaris sempre que amnistie delictes fiscals i servisca per blanquejar milers d’euros amagats a paradisos fiscals.

Però aquests que es manifesten amb banderes anticonstitucionals, crits de Viva Franco, o agenollats ressant rosaris perquè «Espana no se rompa», ni tampoc el grapaet de milicos retirats que demanen a l’exèrcit un cop d’estat per substituir Sánchez ens han de fer por, són quatre frikis enyorants del franquisme. Els perillosos de veritat son alguns dels membres de la Brigada Aranzadi, enemics de la democràcia erigits en baluard de les dos dretes, defensors dels privilegis de classe. Jutges com García-Castellón que des de la privilegiada trinxera de l’Audiència Nacional posarà tots els pals possibles a les rodes perquè els legisladors no puguen dur endavant la llei d’amnistia pactada amb els grups progressistes del Congrés. O els caducats magistrats del CGPJ, des de fa cinc anys okupes d’aquest màxim organ de la judicatura perquè el PP es nega a pactar amb el PSOE la renovació dels magistrats que han finit la seua legislatura, per així, en paraules d’Ignacio Cosidó, senador del PP poder «controlar la justícia per la porta de darrera».