L’esperit de la comèdia

Una ullada a l’actualitat política no pot més que recordar-nos un il·lustre llibre del malaurat filòsof, certament heterodox, oli de ricí per al pensament políticament correcte, Antonio Escohotado. Les bones comèdies ja no cal buscar-les en teatres, cinemes o pantalles televisives, sinó en l’arena política i econòmica. O si de cas, en la mercantilització d’actes i relacions humanes per part de xarlatans, farsants i manipuladors. En la comèdia humana la gran guerra per guanyar les voluntats de l’elector-consumidor ja no rau en les batalles per terra, mar i aire, sinó en conquerir la ment de les persones.

Ara, fins i tot, més enllà de la qüestió orgànica o de gestió purament política, ha aparegut també, és el signe dels temps, la figura del polític mediàtic o inclús l’influencer. Quins projectes ha aportat de veritat? Quina anàlisi freda i raonablement objectiva podem fer de la gestió política? Ja no importa tant la substància com la forma. És a dir, no eixir-se’n mai del guió políticament correcte que marca l’actualitat i la presumpta opinió pública a través dels mitjans d’informació i les xarxes socials. I si damunt cau bé a l’electorat perquè resulta simpàtic, home o dona, la carrera està assegurada en gran part. Són els temps que corren. Ningú no s’atura a fer una anàlisi fil per randa de les accions polítiques, per a bé o per a mal, que vaja més enllà de les impressions fugisseres i superficials que alimenten els mitjans i el sediment emocional que van deixant en la ciutadania.

Així les coses, podem trobar polítics incompetents amb una imatge pública excel·lent i al contrari, polítics excel·lents per la gestió amb mala imatge pública per diverses circumstàncies. Els partits polítics, com diu Escohotado, sempre intenten aparentar pluralisme i mai no eixir-se’n del llenguatge i el discurs oportunista. Tanmateix, els desacords, les misèries i les traïcions al seu si són moneda corrent de les ambicions personals i l’ànsia de poder, sovint desmesurada, dels seus càrrecs i militants.

El discurs responsable sembla formar part de tots els polítics amb poder orgànic més rellevants del PSPV-PSOE; «unitat», «generositat», «responsabilitat», “municipalisme”, en són alguns dels termes més utilitzats pels membres del partit entrevistats recentment per Levante-EMV davant l’imminent relleu del lideratge de Ximo Puig. En canvi, sabem que els moviments intestinals causaran terratrémols entre els aspirants i els seus seguidors, siga Carlos Fernández Bielsa, Diana Morant, Alejandro Soler o els partidaris de José Luis Ábalos. Ximo Puig, que ha sigut si més no un president llest i discret, qui sap si trobarà un glamurós retir com a representant espanyol a l’OCDE a París. És el joc de la política.

Compromís, com la santíssima trinitat, és una coalició formada per tres entitats que mai no acaben de formar un sol ens vertader. Mentrestant, el malestar entre una part important de la militància, l’anquilosament de les estructures orgàniques de la coalició i un inevitable hàlit de decadència interna, més enllà de les declaracions polítiques, són el pa nostre de cada dia. El Partit Popular, de la mà del president de la Generalitat, Carlos Mazón, continua obsedit en convertir València en una perifèria hedonista i econòmica de Madrid (la ‘banlieue’ diu el periodista Miquel Alberola). Seguint l’ideari polític marcat per Isabel Díaz Ayuso contra Pedro Sánchez, la qüestió és convertir València en les platges, els llocs d’oci i el port comercial de Madrid. És el famós eix de la prosperitat, quina prosperitat? La de Madrid, clar, i la València feliç i subsidiària, com sempre: bones paelles i bon sol. I a més, bons negocis també.

Dels polítics de Vox l’única cosa que puc dir és que em porten a la memòria l’espectre del general Millán-Astray, fundador de la legió, aferrissat defensor de Franco. El gest agressiu del regidor de l’Ajuntament de Madrid Javier Ortega Smith amb el de Més Madrid, Eduardo Rubiño, calia acompanyar-lo amb aquelles històriques paraules del general davant Miguel de Unamuno: «Muera la inteligencia!» «Viva la muerte!». Insults, desqualificacions, violència verbal a punt de convertir-se en física, actituds clarament guerra civilistes. És l’eterna comèdia de la política. Però, això sí, més val una comèdia democràtica, encara que imperfecta, tot i que Vox no la compartisca, que el drama d’una violenta dictadura o una oligarquia corrupta.