Llengua proscrita

Vull per als valencians, i per a mi, que m’atenga el millor [professional sanitari], el més format, el que més sap i el que més experiència té», ha dit el conseller de Sanitat, com si descobrira la Mediterrània. I jo també vull ser atès per un professional així, i vosaltres, i ells, i els de més enllà, és a dir, tothom. Però tot seguit afegeix: per exercir de metge se valorarà més un doctorat que la capacitació lingüística. I pense: quina sort!, si tinc pedres als ronyons i m’atén un uròleg com el nord-americà David Wartinger, autor d’una investigació que assegura que viatjar en una muntanya russa, preferiblement en un dels últims vagons, accelera l’eliminació dels càlculs renals. Així m’evitaria el dolorós procés d’eliminar-los anant unes quantes voltes al parc d’atraccions més pròxim.

Ara bé, en què beneficia al malalt la tesi doctoral sobre la contribució dels eructes i les ventositats de les vaques a l’escalfament del planeta? I l’anàlisi dels efectes secundaris d’introduir-se espases per la gola, del nord-americà Dan Meyer i el britànic Brian Witcombe, premis Nobel Ig de Medicina? Sí, sí, aquest guardó existeix i es lliura a la Universitat de Harvard. Si en tenen cap dubte, consulten la doctora Google. Per tant, qualsevol investigació no va associada necessàriament a l’excel·lència mèdica. Però el conseller Marciano Gómez, que no és tan marcià com suggereix el seu nom, juga a l’equívoc sabent que la gent trobarà normal valorar més el doctorat que el valencià per la sinonímia que estableix entre doctorat i medicina. I així desactiva potencials protestes.

Però, més enllà dels drets lingüístics, una llengua és molt més que un mitjà de comunicació; és la que configura la realitat del pacient i en la que expressa les seues dolències.

Per cert, si l’uròleg David Wartinger volgués exercir en Espanya hauria d’acreditar el domini del castellà perquè la llei l’obliga. I si el castellà és un requisit a Espanya, per què no ho ha de ser el valencià al País Valencià?