Per un ús digital saludable!

Han passat uns quants anys fins que la societat ha començat a organitzar-se per a frenar la invasió del telèfon mòbil i de tot tipus de pantalles en el sector de la població més vulnerable als seus efectes nocius: la infantesa i l’adolescència. Un bon grapat de progenitors i de progenitores ha comprovat que aquestes diabòliques ferramentes han esdevingut perilloses per a la vida de les persones en general i de les més joves en particular.

Aquesta preocupació s’està plasmant en la creació de grups de WhatsApp i de Telegram que propugnen una adolescència lliure de mòbils –no hi ha manera de desempallegar-se del domini digital!– formats per multitud de mares i de pares en disposició d’afrontar un problema difícil d’encarar pel garbuix d’interessos crematístics, d’alienació i de dominació que l’envolten.

Resulta molt alarmant l’ús dels aparells digitals per part del jovent per visitar pàgines web sobre pornografia o per practicar ciberassetjament. Un estudi de l’UNICEF mostra que el 22% del jovent n’ha patit; que l’edat mitjana en el consum de pornografia comença als 11 anys i que a l’Estat espanyol un 86,9 % de xics en consumeixen habitualment per un 54,6% de xiques.

Cada dia hi ha més veus que opinen que s’ha arribat massa lluny en l’expansió de l’ús de les pantalles i dels dispositius digitals. La seua implantació ha estat fulminant. S’ha inserit en la medul·la social amb la rapidesa d’un reguer de pólvora, tan sigil·losa i letal com una serp verinosa ben programada i amb una potent capacitat de corrosió mental superior al salfumant. Sense adonar-nos-en ens està passat el mateix que a la granota de la faula, que acabarem cremant-nos al foc lent amb què se’ns està cuinant en el perol digital.

En pocs lustres, han canviat en cos i ànima les relacions entre les persones i la manera de comportar-se. Un impacte que afecta tot déu, tinga l’edat que tinga, però sobretot els col·lectius d’infants i d’adolescents (anomenats nadius digitals), que han mamat aquestes tecnologies gairebé abans d’aprendre a caminar (Internet, ordinadors, telèfon mòbil, videojocs...). No coneixen altra visió del món que la submissió a les pantalles; l’han interioritzada de manera absoluta en les seues pautes de funcionament: socialització virtual i soledat individual.

Marc Masip, psicòleg i expert en addicció a les noves tecnologies, ha qualificat el telèfon mòbil com l’heroïna del s. XXI. Provoca síndrome d’abstinència, substitueix activitats i afecta la vida diària. Un fum de gent que n’és usuària pateix ansietat i por irracional en cas de no poder-lo fer servir en qualsevol moment, d’estar-ne en desconnexió: una malaltia anomenada nomofòbia. Davant d’això, l’OMS –pressionada pel lobbisme feroç de les empreses digitals– retarda qualsevol consideració concloent, malgrat les evidències científiques. A tot estirar, no ha tingut més remei que reconèixer l’addicció als videojocs com una malaltia, després de tantes obvietats flagrants.

S’està parlant de legislar per tal de limitar l’ús dels mòbils als centres educatius i au!, com si amb això n’hi haguera prou. Doncs, no! Necessitem una adultesa que en siga conseqüent i en faça un ús restringit, responsable i crític. De res serveixen les limitacions al jovent si la gent adulta no és capaç de predicar amb el seu propi exemple! I de pas, anar trencant les cadenes que ens imposa el neoliberalisme a través de l’individualisme digital!