Depuració de la cúpula judicial neofranquista!

Disculpeu si, en relació a aquest tema, torne a fer ballar els dits sobre el teclat de l’ordinador. No me’n puc estar de fer-ho per tornar a constatar que –després de 46 anys de l’esbombada i farisaica transició– els pilars fonamentals de la magistratura espanyola romanen en mans de la mateixa ideologia reaccionària heretada del franquisme i d’una casta que no va ser depurada després de morir el dictador. Diferents gossos amb les mateixes togues, que no només lladren; també mosseguen.

Estem parlant d’una cúpula judicial que detenta uns poders gairebé il·limitats, plenament invasius, en moltes ocasions superiors als de l’executiu i als del legislatiu, sobretot en les qüestions transcendentals. Que fan i desfan al seu aire, sense aturador ni control. Amb un sentit patriòtic fidel a uns modernitzats Principios del Movimiento Nazional. Si Montesquieu alçarà el cap posaria el crit al cel i de segur que ho corroboraria fil per randa.

De ciència certa el gran poder judicial ha esdevingut una conjura reaccionària permanent; una afilada espasa de Dàmocles que atemoreix constantment la feble i fràgil democràcia espanyola; la guàrdia pretoriana de les essències conservadores; que actua amb un caciquisme aborronador; que s’ha atrinxerat de manera il·legal –òbviament inconstitucional– sota un mandat caducat des de fa més de cinc anys.

Resulta d’allò més exemplificador la darrera imputació del jutge Manuel García-Castelló a C. Puigdemont per un inventat delicte de terrorisme –corejada per la majoria dels fiscals del Suprem– o l’aval del CGPJ a la declarada oposició a la llei d’amnistia per part dels jutges. I Estem parlant del mateix magistrat que va exonerar la cúpula del PP madrileny: Esperanza Aguirre, R. Gallardón i C. Cifuentes i la seua banda d’Alí Babà pels casos Púnica i Lezo; va arxivar diverses causes contra el demèrit Borbó o es va inventar –com ha quedat documentat– falsos càrrecs contra Podem amb especial obsessió per P. Iglesias... Una conxorxa entre membres destacats dels aparells de l’estat i personatges polítics de totes les dretes en la seua croada permanent contra qui gose qüestionar l’statu quo. Un ominós lowfare de manual.

L’expirat i podrit Consell General del Poder Judicial ha demostrat amb escreix que una de les seues funcions primordials és mantenir a ratlla els moviments socials reivindicatius, els partits i els sindicats o personatges significatius que puguen posar en entredit la continuïtat de l’actual règim autoritari, beneït per una economia capitalista radical i per una classe política que mai no ha qüestionat –amb molt poques excepcions– les bases de l’existent entramat neoliberal. I tot això adobat amb un militarisme exacerbat i molt ben pagat, amb una església amb una total impunitat moral i fiscal i amb una monarquia hereva de Franco.

I un dels ideòlegs més importants d’aquesta bastida retrògrada és l’exfalangista J. M. Aznar, president de la FAES –el think tank o fàbrica d’idees d’ultradreta– que, amb la prepotència que el caracteritza, no para de demanar la reactivació permanent de tots els fronts per a una rebel·lió nazional. I amb la batuta a la mà, crida a la desobediència i a la insurgència –en connivència total amb S. Abascal– per frenar la fantasmagòrica destrucció d’Espanya. Un discurs que malauradament encara s’estén com una taca d’oli, aliment bàsic d’un anacrònic franquisme sociològic, contra el qual haurem d’emprar un potent i efectiu dissolvent!

Voro Torrijos