L’abolició de la prostitució

Un indicador fonamental per a saber en quin país vivim o quina societat som és el que fa referència al nombre de puteros que tenim i, desgraciadament, l’Estat espanyol és un dels països guanyadors, on la prostitució està ben instal·lada i ben arrelada en la nostra societat, és el primer país europeu i el tercer del món en aquesta lliga.

«Anar de putes» ha sigut durant segles una activitat normalitzada, acceptada i entesa arreu del món amb un relat que d’una banda ha justificat que ells, pel seu irrefrenable desig sexual sempre prioritari, han de visitar amb certa assiduïtat el prostíbul; i elles són dones que porten una vida difícil i desgraciada, que mai no han tingut sort i que ara no tenen més remei que guanyar-se-la així. Els usos i costums canvien però sempre són elles, les dones vulnerables, les pobres i les migrants les víctimes permanents de la prostitució.

La qüestió està més normalitzada del que sembla, recordem aquelles «damas de compañía» oferides com a regal d’una rifa, que un sergent i un cap de la caserna del Bruc organitzaren per whatsapp al desembre de 2022, i que finalment ha quedat com a falta greu dins d’un expedient disciplinari. Tampoc no podem oblidar, per increïble que semble, tal com recrea una de les escenes de Poor Things, l’ús «pedagògic i didàctic» que també tenien els prostíbuls per a instruir els joves en les qüestions del sexe. Ara, açò també ha evolucionat i és la pornografia la que substitueix els prostíbuls convertint-se en un espai molt freqüentat «d’aprenentatge» per a xiquets i xiquetes a través del mòbil. El 86% publicat de porno lliure conté violència sexual explícita (Atencio, G. 2023), i esdevé un llibre de text infinit a l’abast de qualsevol menor. Ni el prostíbul abans ni la pornografia i les xarxes socials ara han de suplantar la necessària i urgent educació afectivosexual als currículums escolars i a l’àmbit domèstic.

La prostitució només podem abordar-la sota el prisma dels drets humans i no dels drets laborals, perquè prostituir-se no és un treball, no és una professió. El debat entre regulació i abolició de la prostitució encara existeix, però n’hi ha països com França o Suècia que han aprovat una llei integral per a l’abolició de la prostitució; però, a Espanya encara no tenim una llei abolicionista, que penalitze els puteros, que protegisca les dones i garantisca i facilite un projecte de vida segura per a elles.

No podem considerar la prostitució com un treball, perquè en l’hipotètic contracte de treball entre el proxeneta i la dona prostituïda no n’hi ha una situació d’igualtat entre les parts; perquè, la situació de vulnerabilitat, de desesperació vital, d’indefensió, de risc a perdre la vida i la salut, d’invasió del seu cos, de violència sexual, de seqüeles físiques i psicològiques de per vida etc., constitueixen l’objecte del contracte; i, una societat sana i igualitària no pot articular una relació contractual que atempte contra els drets humans d’una de les parts intervinents, en aquest cas la de les dones. Tal com resumia Mabel Lozano: «Si pagas, abusas».

Aquesta directora i actriu, quan arreplegava el Goya pel seu curt documental Ava, sobre els abusos sexuals a víctimes de tràfic de dones amb discapacitat intel·lectual, ho explicava així: «Se dice que la esclavitud ha desaparecido de la civilización europea, y no es cierto. Todavía existe, pero solamente se aplica a las mujeres y se llama prostitución». L’abolició de la prostitució és una emergència social que ens dignifica com a societat i com a persones.