Contra el valencià

Els pares han de decidir la llengua d’ensenyament dels fills i no «els despatxos intervencionistes dels polítics», afirma Carlos Mazón confiat que ens engolirem l’al·legat igual que molts creuen que beure Coca-cola fa «sensació de viure». La frase sona convicent, fins que veus que els percentatges de presència de cada llengua en la futura llei de «llibertat educativa» no són els mateixos a les zones valencianoparlants que a les castellanoparlants. En què quedem, president? No són els pares els que han d’elegir la llengua? Potser té poca traça en explicar-se, però hi ha una cosa que se l’entén perfectament: no vol que el valencià es consolide com a llengua vehicular a l’ensenyament perquè normalitzar el valencià significa que recupera terreny, i el recupera a costa del castellà, òbviament; i això és el que no vol.

La nova llei no eliminarà el valencià com exigia la Iniciativa Legislativa Popular que l’associació Hablamos Español ha proposat a les Corts Valencianes, però maximitza el castellà i minimitza el valencià. En nom de la «llibertat», deixa en punt mort la discriminació positiva vers la llengua més dèbil, ignorant allò que ja deia Henri Lacordaire: «entre el fort i el feble, entre el ric i el pobre, entre l’amo i el servent, és la llibertat la que oprimeix i la llei la que redimeix». Dit d’una altra manera: en una situació de desigualtat —com la que existeix entre castellà i valencià—, la «llibertat» (de la que parla el PP) augmenta la bretxa lingüística, i correspon a la llei corregir-la. Altrament és la llei de la selva aplicada a les llengües: la més forta es menja a la més feble.

El valencià és patrimoni de tots els valencians, d’aquells que el parlen i d’aquells que no el parlen, independentment de la ideologia que tinguen i de la comarca on visquen. I el Consell té el manament estatutari d’impulsar accions per a protegir-lo, encara que això tingués un suport ciutadà escàs. El valencià necessita més empenta normalitzadora i menys retòrica protectora.