Vicent Diego, el compromís social cristià

El 14 de març –encara no fa un mes–, em vas telefonar a l’hora del migdia. «Bon senyal», vaig pensar. Tanmateix, en sentir la teua inconfusible veu, afeblida per la malaltia, em vaig témer que la mort era a prop. Serenament, em vas comunicar que el desenllaç era inevitable i que havies decidit fer una eucaristia de comiat per a donar gràcies, envoltat dels teus familiars i amics. M’impressionaren les teues paraules per la serenor i la naturalitat que mostraves. L’eucaristia estava prevista per al dimecres, 10 d’abril, tanmateix la mort t’arribà el dia 7, en la huitava de Pasqua, el diumenge de la Misericòrdia: un bon dia per a morir, Vicent. Previsor com eres, havies enregistrat unes paraules d’agraïment, que es sentiren en el teu funeral. Fins a les darreres setmanes havies pogut dur a terme una vida prou normal, sense descurar la preparació espiritual per al darrer moment: continuaves amb les reunions del Grup de Jesús, amb el teu gran amic Josep Ferrís i altres membres de la JARC, i escoltaves les eucaristies dominicals de mossén Jesús Corbí, a través de la televisió valenciana (mai no agrairem prou el servici públic que ens reporta À Punt als creients, especialment quan travessem situacions adverses de malaltia).

Vicent Diego i Ramon (Catarroja, 1938–2024) és tot un referent del cooperativisme valencià contemporani. Lligat al cooperativisme de vivendes (La Unión, Cooperativa de Vivendes Populars, COSERVI...), ocupà diversos càrrecs al front de la Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana, FEVECTA o la Federació de Cooperatives de Vivenda de la Comunitat Valenciana. L’any 2009, en reconeixement a la seua trajectòria, fou guardonat amb el premi Pepe Miquel del Cooperativisme Valencià.

Però la valuosa contribució de Vicent Diego al cooperativisme valencià no és fruit tan sols del seu geni personal, sinó d’un conjunt de circumstàncies providencials que es produïren en la seua vida. I el fet que potser més va marcar la seua biografia va ser la trobada amb mossén Josep Alba, consiliari diocesà de la Joventut Agrícola i Rural Catòlica (JARC), moviment especialitzat de l’Acció Catòlica en el qual coincidiren al principi de la dècada dels seixanta uns jóvens àvids de «fer coses». Molts dels membres d’este moviment esdevindrien amb el temps noms significatius del cooperativisme, dels moviments socials i de la política valenciana. La JARC educava els seus militants en la dinàmica del «veure, jutjar, actuar», que instaurà a principis del segle XX el capellà belga Joseph Cardijn, fundador de la Joventut Obrera Cristiana. Es tractava d’una metodologia senzilla, que partia del coneixement de la pròpia societat per a transformar-la des de l’Evangeli en una societat més justa.

Bona part d’eixos jóvens de la JARC, com va ser el cas de Vicent, assumiren compromisos polítics, principalment en la Unió Democràtica del País Valencià, partit democratacristià i valencianista que fundà Vicent Miquel a mitjan dècada dels seixanta. I molts d’ells també s’iniciaren en el cooperativisme. Quatre d’ells –Josep Maria Soriano Bessó, Francesc Pons, Antoni Ferrer i el propi Vicent Diego– protagonitzaren un viatge que passarà a l’èpica del cooperativisme valencià quan l’estiu del 1970 s’empassaren sis-cents quilòmetres per carreteres endimoniades en un humil Simca 1000, per a conéixer l’experiència cooperativa de Mondragón. La conversa que mantingueren amb l’ànima d’eixa singular experiència, el capellà José María Arizmendiarrieta, els impactà, i ben prompte donà els seus fruits entre els valencians: Consum, la Florida, Caixa Popular... Vicent Diego, que havia estudiat magisteri com Conxa Romero, la seua dona tan estimada, canvià el clarió pel cooperativisme d’habitatges, encara que va poder exercir la seua vocació docent tant en l’Escola de Formació Professional Agrícola de Sant Antoni de Benaixeve com en els cursos de formació cooperativa que impartia en l’Institut Social Obrer de l’arquebisbat. També cal destacar la seua vinculació fins a última hora amb la Universitat de València a través de l’Institut Universitari en Economia Social, Cooperativisme i Emprenedoria.

Vicent Diego pertany a una generació excepcional que propicià un floriment extraordinari del cooperativisme més enllà del tradicional àmbit agrari. Una generació per a la qual conceptes com prosperitat econòmica, autogestió o reinversió de beneficis en el propi medi, no eren pura ideologia, sinó experiència viscuda en primera persona i en comunitat. El dia que un grup de xicons s’incorporaren a la JARC s’encetava una de les històries més fructíferes per al nostre país: la creació de riquesa compartida, la democratització de la gestió empresarial i l’assumpció inequívoca de la valencianitat pel modern cooperativisme.

Hi hagué una època en què s’acusava els militants dels moviments de l’Acció Catòlica de preocupar-se de les realitats socials en detriment de la dimensió espiritual. No va ser el cas de Vicent. El seu compromís temporal no el va allunyar mai de l’Església. Sobre esta qüestió, m’han vingut al cap uns interrogants que l’arquebisbe Enric Benavent planteja en la Carta Pastoral Una Església esperançada i que ens haurien de fer reflexionar als cristians: «Com vivim com a Església la nostra relació amb la societat? Estem en permanent actitud de condemna i rebuig del món en el qual ens ha correspost viure o, per contra, ens acostem amb ell amb amor?»

L’any 1974, l’editorial Pòrtic va publicar el llibre de Soriano Bessó titulat País Valencià. Pels camins del retrobament. L’obra, prologada per Vicent Ventura, incloïa una recopilació d’entrevistes a personalitats significatives de la societat valenciana (Ovidi, Estellés, Josep Espasa, Claramunt...). Entre elles figurava la dedicada a «Vicent Diego: un jove de poble amb inquietuds». Parafrasejant el títol del llibre, aquell «jove de poble, de somriure innat», transita ara pels camins eterns del retrobament. Gràcies, Vicent.