50 anys de L’Horta Teatre: una tossuderia admirable

Això diuen que era un xicon de Castellar que volia fer teatre. Llavors no s’estilava allò dels monologuistes i si volia prosperar en l’àmbit de l’escena havia de comboiar els amics del poble. Dit i fet. Amb molta il·lusió, els va convocar a una reunió en la pastisseria de Rosita... i, tret del seu amic Manolo, no va anar ningú. Ací podria baixar el teló i posar fi a la història. Joan Enric Tamarit, el protagonista d’este conte, s’hauria resignat a recordar amb enyor els papers que representà en el Betlem del teatre dels salesians i exclamar «així és la vida».

Però, com en les obres de suspens, el guió va prendre un curs inesperat i a la segona convocatòria fou la vençuda: prosperà la idea, començaren els assajos als locals parroquials, i l’11 de novembre del 1974 debutaren amb La butaca màgica, d’Anton Txékhov, al Centre Cultural de Castellar-l’Oliveral, amb motiu de la setmana de la joventut. L’any següent estrenaren La petita història d’un home qualsevol, de Ramon Gomis, en la presentació de la falla de Castellar, i arribaren a fer 23 representacions per tot arreu del territori valencià, de Vila-real a Elx. Esta obra va marcar l’estil de les primeres produccions en una línia plenament popular, una manera de fer teatre a la valenciana, que arreplega aspectes de la tradició sainetesca per a donar-los un to crític –com era el cas de La petita història..., on es denunciava la situació de precarietat dels llauradors.

La vocació teatral, poc a poc, s’anà consolidant: se succeïren els muntatges i s’apostà per la creació d’un taller de teatre infantil per a despertar l’interés artístic entre els xiquets del poble. D’eixa pedrera eixirien actors de renom com és el cas d’Alfred Picó. El primer gran èxit del grup els arribà l’any 1983 amb el musical Bloody Mary Show, a partir del text de Rodolf Sirera i la direcció de Juli Leal, dos pesos pesants del teatre valencià. L’esforç per a dur a terme este projecte fou considerable tant en termes econòmics com pel treball intens que representava assajar tots els caps de setmana per a un grup amateur; tanmateix, la recompensa fou gran ja que assoliren un èxit aclaparador de crítica i públic, i uns guanys notables que els permeteren comprar un solar on edificarien, anys a venir, el seu propi teatre. Bloody Mary Show comportà també una reflexió col·lectiva que els conduí a donar un pas cap a la professionalització. I en eixa direcció s’adreçaren els esforços que culminaren en la creació d’una empresa professional que muntà el seu primer espectacle l’any 1989, amb un text signat a quatre mans per uns llavors desconeguts Carles Alberola i Alfred Picó: Viu com vulgues. Després dugueren a l’escena un altre gran èxit: el muntatge “O tu o res” (1991), obra de Carles Alberola i del novel·lista Ferran Torrent. Si bé al principi quasi totes les obres estaven orientades a un públic adult, paulatinament anaren incorporant muntatges destinats al públic infantil. En esta última faceta s’han convertit en un referent a tot l’Estat espanyol com ho demostren els nombrosos guardons que han obtingut, entre els quals, el Premi Nacional d’Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut concedit l’any passat. No podem consignar ací la longeva trajectòria del grup. Només un últim apunt cronològic per a fer menció del salt qualitatiu que suposà la inauguració del propi teatre l’any 1995 tant per al grup com per a Castellar, en disposar d’una programació estable al llarg de tot l’any.

La història de L’Horta Teatre constituïx tot un exemple de perseverança, «una tossuderia encomiable», en paraules de Rodolf Sirera. El grup va tindre l’encert de saber modular les diferents etapes de la seua trajectòria: des d’un amateurisme inicial exigent, que propicià la creació d’una escola de teatre, fins a la professionalització com a empresa i la construcció i gestió d’un teatre propi. De la vitalitat del projecte donen bona mostra les nou obres que estan en gira a hores ara.

Si fem un repàs quantitatiu als cinquanta anys de vida del grup les xifres impressionen: més de 50 espectacles, superant de bon tros les 3.000 representacions, líders del Circuit Cultural Valencià –eixa gran iniciativa tan ben gestionada en l’última dècada per José Luis Moreno i, posteriorment, per Abel Guarinos. Tot això és, sens dubte, important. Tanmateix, allò que més impressiona és el fet que esta realitat tan fèrtil naix al si d’una comunitat d’amics d’un poble menut de València que un bon dia van decidir fer teatre. I que, malgrat el mig segle transcorregut, no han fet sinó aprofundir eixa amistat i eixe lligam amb al seu poble i amb la seua llengua. En efecte, en valencià han fet descobrir la màgia del teatre a desenes de milers de xiquets; han recreat referents de la literatura universal (Txékhov, Andersen, Kafka, el Cyrano de Bergerac, la Bella dorment...); han abordat temes actuals d’abast universal, com la solitud, la depressió, els mecanismes de la política, l’autisme, la precarietat o la immigració, tractant-los, sovint, amb un toc d’humor, amb la dificultat que això comporta...

Cinquanta anys de teatre, allò que el dramaturg i polític xec Vaclav Havel va definir en el discurs del Dia Internacional del Teatre de 27 de març del 1994 com «un lloc d’encontre, un espai on es produïx una inimitable conversa sobre la societat i les seues tragèdies, al voltant de l’home, el seu amor, la seua ira i el seu odi; un lloc on cristal·litza la vida intel·lectual i espiritual de la comunitat humana, un espai en el qual es possible exercir la llibertat i arribar a entendre-la». Gràcies a L’Horta Teatre, i per molts anys!