País Valencià, hòsmenat!

En política es pot fer tot, menys el ridícul»: frase lapidària que el govern valencià ignora, ja que fa del ridícul rutina, de la rutina hàbit, i de l’hàbit addició. Reprovar el terme País Valencià n’és una. Sort en tenen que fer el ridícul ix debades, sinó s’haurien arruïnat. Dita denominació «no es legal», diuen, a pesar de figurar al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia. Han corregut tants rius de tinta i bilis sobre el nom que fa cansera tornar-ne a parlar. Els anatemes són tan repetitius que l’única novetat és que se renoven en bucle, qual spam. Generalment els bandege quan escric, com aquell que elimina el correu brossa, però qui calla traga i al final s’ofega. Fa anys, allà pel pleistocè zaplanista, demanàvem la reciprocitat entre Canal 9 i TV3, i la condició que posava el PP era que la tele catalana no usara el terme ‘País Valencià’. En canvi, mai no han protestat quan les teles espanyoles diuen Levante. Si «plou al País Valencià» és il·legal, per què no ho és «llueve en el Levante español»?

De nou el ritornello, com si al túnel del temps retrocedírem fins la Transició. Esperen, no badallen encara, que n’hi ha més: «No hi haurà ni un euro per a qui defense el terme País Valencià». Ara sí, relaxen els músculs facials i badallen. Algú hauria de dir-li a l’autor de la frase, conseller de Cultura —Déu, quin nivell!—, que el nom País Valencià no és cosa de fa quatre dies, que n’hi ha bibliografia des del segle XVII (un escrit del frare Agustín Bella) i que s’empra amb naturalitat a partir de 1930. Proclamada la II República en 1931, la dreta regionalista adopta el terme País Valencià. I en 1978 la UCD, també de dreta, signa el document «Compromís Autonòmic amb el País Valencià». En fi, tothom té dret a les seues neurosis, conseller, però no hem de fer-ne mai un estil de vida. Ah!, igual que la presència s’evidencia mitjançant l’absència —passa amb familiars que, tot i estar absents, es fan presents quan se’ls recorda—, negar el nom de la cosa confirma la seua existència.