La tragèdia palestina

"Hem après a volar com els ocells i a nadar com els peixos. Però encara no hem après el simple art de viure junts com a germans" va dir Luther King quan va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1964. Frase que rescate en saber que Estats Units s’ha fet enrere i permetrà que continue l’ofensiva de l’exèrcit israelià, que ha ordenat evacuar Rafah per ampliar l’ofensiva a Gaza. I com que el fi no justifica els mitjans —castigar el terrorisme de Hamàs no justifica violar els drets humans ni la matança d’innocents—, la indignació m’obliga a prendre partit, ja que es pot estar en contra de Hamàs i en contra del govern d’Israel. No hi ha contradicció en això, diga el que diga la propaganda sionista.

Quan el genocidi esdevé disjuntiva, no hi ha espai per a l’equidistància. A pastar fang els que en fan marca de correcció política. Hi ha qüestions davant les quals no es pot ser equidistant. I més quan els partidaris de la neteja ètnica són tan viscerals: “Israel ha d’acabar la seua faena”, diu l’inefable Aznar, tan servil a USA que en alguna ocasió ha parlat anglès amb accent de cowboy. Acabar la faena, o siga, erradicar els palestins de Gaza. La raó de la força contra la força de la raó. No són antisemites les acampades universitàries per Palestina ni els crítics a la “solució final” que planteja Netanyahu. Qui danya la imatge del poble israelià, que al final acabarà pagant el genocidi com el que patiren ells a mans dels nazis, són els que acusen d’antisemites per a silenciar les crítiques.

En una Europa que navega sense brúixola, conforta que Espanya impulse el reconeixement de l’Estat palestí. Decisió que ja s’hauria d’haver pres davant el nou nazisme que encarna el sionisme aquest primer terç del segle XXI. No és fàcil desarmar els odis heretats, però s’imposa el cessament d’hostilitats. Si Paris val una missa, la pau bé val una amnèsia: amagar sota la catifa els crims d’uns i altres. És dur el que dic. Però, a vegades, la política és l’art de menjar merda.