La «flauta» és un instrument musical de vent en forma de tub amb diversos orificis circulars que es tapen amb els dits o amb claus. La primera flauta coneguda, trobada en una cova del sud d'Alemanya, és d'os, i té aproximadament 43.000 anys d'antiguitat.
Entre els grecs era habitual l'anomenada «flauta de Pan» (també coneguda com a «bufacanyes»), que consistix en un conjunt de tubs, generalment set, disposats l'un al costat de l'altre, i que es fan sonar desplaçant els seus orificis davant de la boca. La «flauta dolça» (també anomenada «de bec») té una embocadura d'obertura cònica en l'extrem superior, i es fa servir habitualment per a l'ensenyança de la música. La «flauta travessera», creada en 1847 per Theoblad Böhm, és un tub de metall proveït de forats i claus que es toca bufant directament contra l'embocadura.
La paraula «flauta» prové de l'antic provençal «flaüt», possiblement com una mescla de «flabeolum» ('flabiol') i «laut» ('llaüt').
