La paraula «gandul» s'usa actualment per a referir-se a algú que mostra poca predisposició al treball, i intenta, consegüentment, defugir les seues obligacions (de caràcter laboral o relacionades amb l'estudi) per a dedicar-se a activitats ocioses, que li reporten un plaer més immediat, o al «dolce far niente»: el dolç plaer de no fer res. Esta actitud no sempre ha tingut la mateixa consideració social: entre els grecs antics era prou normal; per als aristòcrates, el treball físic era igualment una maledicció, i, més modernament, el cantant argentí Luis Aguilé, captant segurament les aspiracions de molta gent humil, entonava allò de «Es una lata el trabajar...», mentre una legió de fervorosos seguidors la taral·lejaven amb entusiasme, expressant d'eixa manera la seua adhesió a la doctrina de l'oci. Cada cultura i cada època té els seus valors, que es reflectixen a través de les paraules.
Però la paraula «gandul» sempre ha estat carregada de connotacions negatives. Potser és degut als seus orígens. Entre nosaltres, el seu ús és relativament recent: concretament, de començaments del segle XIX. Ens havia vingut a través del castellà, a on es documenta des del segle XV, si bé s'utilitzava en un altre sentit, al·ludint a un individu d'una antiga milícia dels moros d'Àfrica i Granada. Provenia de l'àrab «ḡundar», a on s'usava per a referir-se als jóvens ben plantats i agradables, de classe modesta, que buscaven d'agradar a les dones per a poder viure a expenses d'elles. Al final —com que esta activitat no solia tindre bon final—, molt sovint acabaven enrolant-se a l'exèrcit, buscant fortuna i aventura per altres vies.
