«Pocs valencians hi deu haver „valencians amb un mínim de consciencia d´ésser-ho„ que no s´ho hagin plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som», escrigué Fuster a la introducció del seu Nosaltres, els valencians, i, a l´encop, en citava l´opinió d´alguns personatges a través de la història: «La gente desta tierra es blanda de suyo», afirmava en 1582 un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, o quan el comte-duc d´Olivares, vulnerant el dret foral valencià el 1626, confessà que ho feia perquè «tenemos a los valencianos por más muelles» , o quan el vicari Joan Porcar repeteix la mateixa idea: «...les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls dels valencians». Tanmateix, l´intel·lectual de Sueca no s´està de donar una explicació a tanta anomalia històrica dels valencians, perquè «les anomalies d´un poble mai no són fortuïtes». La història col·lectiva dels valencians ha tingut períodes de ruptura i altres de continuació, com qualsevol altre poble; hi ha hagut crisis generacionals, deslleialtats de classe, atzars de tota mena... i uns orígens ben certs. Però també ha estat utilitzada, manipulada, reinterpretada i malinterpretada amb finalitat espúries o infames o simplement provocatives, pot ser. El ben cert i notori és que la història dels valencians ha sigut, d´una manera o d´una altra, segrestada. Per això, ¿qui ha de contar la nostra història a les noves generacions de valencians?, com cantava fa uns anys Paco Muñoz.
Si fa unes setmanes, ací, en aquest mateix quadernet, Juli Capilla se´n feia ressò de la publicació de Harca, un recull de notícies i documentació de la història medieval valenciana, publicat en un principi en format de bloc digital per quatre investigadors valencians medievalistes reunits en colla per fer una mica d´aldarull que desonille consciències, dels quals Vicent Baydal (València, 1979), autor del blog Vent d Cabylia i també del llibre que ens ocupa del mateix nom, Vent d Cabylia, un anagrama del seu nom. Aquest medievalista pacient, tenaç i metòdic, valencianista de cor i convicció, encetà el 2006 un bloc mogut per un interés ben explícit i clar: la reivindicació dels interessos col·lectius del poble valencià a través de la divulgació de les particularitats col·lectives i dades facilitades per la carrera d´historiador i que fins aleshores eren encara desconegudes per la resta dels valencians, «conseqüència de les enormes carències dels nostres sistemes d´educació i comunicació», afirma Baydal. Després de 30 anys d´ Estatut encara hi ha un buit „enorme i en expansió„ sobre la història, les gestes, els mites, els símbols, la llengua, la cultura, les relacions amb altres pobles, els personatges de relleu incontestable, i encara de molts altres. La tasca, doncs, del nostre investigador i divulgador medieval no és cap altra que la donar a conéixer aquestes petites narracions de la història del poble valencià al llarg dels segles, amb amenitat, rigorositat, lucidesa i entusiasme, tot emprant la ferramenta comunicativa pròpia dels valencians: un valencià clar, net, força proper amb què poder fruir a cor què vols d´aquests relats. La despoblació de la ciutat d´Alacant el 1364 durant la guerra contra Castella, la sorprenent pertinença de l´illa de Formentera a un cavaller valencià, Joan de Vallterra, per cessió reial; per què es mantingué la denominació de «catalani» als valencians en l´Europa de finals del XV; les agres i llargues polèmiques per l´expansió del cultiu de l´arròs durant el XVIII; l´actitud valenta i ferma del regidor de l´ajuntament de València, Manuel Civera, el Fideuer, en la defensa de l´ús del valencià en temps de Napoleó; la reivindicació d´un Banc de València el 1857, o l´aspiració d´un poder financer valencià; la crisi entre Llombart i Blasco que deixà sense oportunitat a la «grandesa» del propòsit del valencianisme polític; la immensa tasca de recuperació, protecció i conservació de pergamins que Nicolau Primitiu Gómez Serrano, empresari, bibliòfil i patriota valencià va dur a terme, encara que parcial; o les aferrissades i enterques negociacions que els valencians del XIV i XV van imposar-se davant el poder central, són una mostra, un referent, fefaent de que lluny de ser el poble valencià «moll» i «foll», era més aïna audaç i rebel, intrèpid i subversiu, valent i indòmit que no es resigna i es rebel·la contra l´ordre establert si és injust, que cerca un futur millor i lluita per fer realitat el seu somni.
