Al principi va ser Benicàssim. El FIB engendraria Borriana i Benidorm i, repartit l'estiu, els festivals es van vessar per la primavera: Gandia, Sagunt, València. Els certàmens internacionals de pop-rock saturen d'arena les pàgines i una alerta assalta cada dia al despistat: nova confirmació! Kasabian aterra a Benidorm i Blur ressuscita a Benicàssim. The Hives, The Kooks i The Subways; i Supersubmarina, clar. No seria difícil omplir un cartell en blanc en menys d´un minut amb grups als quals els ha sorgit un cognom comú: festivalers.
«Tant de bo en tres o quatre anys estiguérem farts de recórrer festivals», sospira David García, guitarrista de Tardor. La banda d´indie-rock valenciana, amb dos discos en el sarró „el segon, Una ciutat invisible, publicat aquest mateix any„, ha sigut convocada a un dels grans recintes estiuencs: el Low Festival de Benidorm. Tocaran a una hora idònia per als duels al sol i en un escenari més modest que el dels caps de cartell, però així són els començaments. «Va ser la notícia més impactant en la història del grup. La possibilitat de tocar en un context com eixe et permet créixer moltíssim; se´n ix del nínxol de la música en valencià», apunta Àlex Martínez, veu i guitarra del grup, precipitant-nos a la següent pregunta: quants grups valencians es filtren en els festivals que inunden precisament territori, en fi, valencià? Pocs, la veritat: La habitación roja i Polock són valencians i canten en castellà. Que a més canten en valencià trobem a Mox Nox (al FIB) i a Tardor.
«És un pas molt gran per a nosaltres però també per a normalitzar l´escena», s'aventura García. La música en llengua vernacla s'arremolina aquest cap de setmana en el Feslloch, on també estarà Tardor, que representa ara mateix una anomalia. «En l´escena en valencià la majoria de grups que han triomfat no encaixen en l´estil dels festivals estatals que més gent mouen; això ha sigut un handicap, a banda de la llengua», reflexiona el bateria del grup, Cesc Domènech. Assalta així una qüestió que envolta a la música en valencià, marcada pel gran referent d´Obrint Pas i els seus incomptables hereus: quant a música, el valencià és solament la llengua o també el gènere? «Ho és (un gènere) perquè hi ha poca quantitat de grups. Però hauria de deixar de ser-ho perquè s´acaben les fronteres llingüístiques», opina Martínez.
Els quatre de Tardor, per la seua banda, es declaren en una altra línia de successió, que va des de Sant Gatxo a 121 dB, els seus «germans majors». També apunten al fet que ara claregen noves bandes que contribueixen a diversificar l'escena. «Smoking souls, Mai mai... S'assemblen a nosaltres únicament en els instruments que utilitzen però com l'escena és tan menuda, encara ens engloba a tots» alimenta Tono Hurtado, el baixista, assenyalant la dualitat que encara persisteix dins del panorama propi. Però si a València es tracta de conquerir públic per a nous estils, fora cal tombar el mur de la llengua. «Hi ha gent que té una barrera mental amb l´idioma minoritari. És on fa falta un treball de normalització social», incideix Martínez.
Encara que, de moment, el grup que ha aconseguit entrar en el macrofestival té els seus propis horitzons: «Pensem tot el dia en música i dediquem molta energia a açò, així que un dels objectius no a llarg termini és poder professionalitzar tots aquestos esforços», clausura Domènech.
