«A 9 del mes de octubre y dia de sent Dionís, fon complit lo tercer centenar que la ciutat de València fon conquistada de moros, e predicà lo reverent mestre Pere Antoni Beuter, e en lo dit sermó dix los que primer poblaren la insigne ciutat de València y aprés dix tota la història de la conquista de València». En efecte, en ocasió del 9 d´octubre, com recollí en l´any 1538 el Llibre de memòries de la Ciutat e Regne de València, no només es celebrava tradicionalment el corresponent tedèum amb la presència de la Senyera, sinó que, a més a més, el sermó -popularment denominat «el sermó de les espasades»- versava sempre sobre la història de la ciutat i la formació del Regne de València en temps de la conquesta de Jaume I.
La commemoració, doncs, servia per a explicar l´origen dels valencians: el seu gentilici a partir de l´antiga urbs romana de Valentia i la seua constitució com a poble en el nou marc regnícola del segle XIII. És més, la preparació reiterada d´aquells sermons dugué el mateix Beuter a redactar les primeres grans obres centrades exclusivament en el passat dels valencians, la Primera part de la història de València i la Corónica general de toda España y especialmente del reyno de Valencia. Posteriorment, altres erudits dels segles XVI i XVII, com Rafael Martí de Viciana, Gaspar Escolano o Francesc Diago, aprofundiren en aquella tasca historiogràfica, que proporcionava als valencians de l´època un relat bàsic.
Al mateix temps, molts d´ells, i encara d´altres, ajudaren a construir la imatge d´una psicologia social distintiva dels valencians. Escolano, per exemple, reforçant algunes observacions ja fetes per Francesc Eiximenis, indicà que els valencians eren «naturalmente generosos, fuertes de coraçón, animosos, ayrados, ardientes, executivos, promptos, intrépidos y acometedores de empressas, por arduas y peligrosas que sean». De fet, aquella imatge sobrevisqué la desaparició del Regne i el decaïment de l´interés públic per la història valenciana després d´Almansa, com queda ben reflectit en El carácter del genio valenciano, un opuscle publicat en 1798 per l´il·lustrat Vicent Ignasi Franco, qui, a més a més, afegí alguns altres trets positius, com els de ser «dados a las ciencias, políticos, cortesanos e inclinados a hacer bien». Les raons per a l´autopercepció col·lectiva, no obstant això, no es buscaven en la història, sinó en altres elements aliens, com ara l´ascendent zodiacal i astrològic o el «temperamento y clima del terreno».
La perspectiva nacional del caràcter col·lectiu. Tot canviaria, però, en el segle XIX, el que encetava la contemporaneïtat i una nova forma d´entendre les identitats col·lectives, associades ara als estats nacionals. D´una banda, molt a poc a poc, la historiografia començaria a eixamplar-se i adoptar criteris moderns, amb noms com els de Boix, Chabás, Sanchis Sivera, Almarche o Tramoyeres, mentres que, d´una altra banda, les consideracions pròpies s´emmotlaren a la nova interacció entre el nacionalisme estatal espanyol i els regionalismes diversos que sorgiren en la segona mitat de la centúria. Així, per exemple, en 1887 Teodor Llorente definiria el caràcter valencià per oposició als braus i obstinats aragonesos o els industriosos i indòmits catalans: «el valenciano es igualmente intrépido, pero no tan constante y tenaz, agresivo á las veces, pero más afable y jovial».
Un poc més tard, el metge ratpenatista Faustí Barberà aniria molt més enllà, tot insistint en «l´estat d´apocament i d´inferioritat» en què es trobaven els valencians, evidentment en comparació amb la fortalesa de la posició espanyola. Esta impressió seria completament assumida pel nacionalisme valencià que es desenvolupà a partir de la dècada de 1910 i la tabula rasa que significà el franquisme no féu més que agreujar el sentiment de derrota. En els anys 60, davant la inanitat generalitzada, Joan Fuster intentà comprendre i superar aquella sensació de blanor i menfotisme, tractant d´emular un «centaure d´historiador i de sociòleg» en el seu Nosaltres, els valencians. La mampresa era inèdita o, si més no, mai tan ben delineada: explicar la situació i l´amarga singularitat del caràcter valencià a través d´una interpretació històrica. El diagnòstic fusterià és ben conegut: la mollesa i la follia valenciana provenien d´una desviació «nacional» col·lectiva i de l´endarreriment econòmic i l´absència històrica d´unes elits dirigents.
Una revolució silenciosa. L´obra de Fuster coincidí amb la massificació de les universitats i estimulà una part important de l´allau d´investigacions historiogràfiques i sociològiques. L´avanç científic en les darreres cinc dècades ha sigut immens: milers de publicacions, centenars de tesis doctorals, desenes de revistes i un cos professional de docència, investigació i arxivística com no s´havia vist mai al llarg de la geografia valenciana. Els nostres coneixements sobre cada època històrica a partir del naixement del poble valencià en 1238 s´han incrementat de manera espectacular. Bastarà recordar una llarga llista de noms que no només no farà justícia, sinó que podria ser pràcticament inacabable: Pierre Guichard, Josep Torró, Enric Guinot, Pau Viciano, Paulino Iradiel, Ferran Garcia Oliver, Antoni Furió, Juan Vicente García Marsilla o Rafael Narbona, per a l´edat mitjana; Lluís Guia, Carme Pérez, Manuel Ardit, Ernesto Giménez, Rafael Benítez, Jorge Català, Amparo Felipo o Ricardo Franch, per a l´edat moderna; Jesús Millán, Teresa Carnero, Aurora Bosch, Carme García Monerris, Alfons Cucó, Manuel Chust, Justo Serna o Anaclet Pons, per a la contemporània; per no parlar dels enormes progressos fets per les històries de la Medicina, la Llengua, el Dret o l´Art.
En relació amb tot això, la major part dels supòsits historiogràfics en els quals es basaven les interpretacions de Fuster han quedat refutats o matisats: ni hi hagué un especial endarreriment econòmic, ni mai han faltat unes classes dirigents amb una política determinada, ni la formació i constant reconstrucció d´una identitat col·lectiva valenciana, segons han explicat Agustín Rubio Vela o Manel Martí i Ferran Archilés, pot ser considerada una desviació que haja de ser redreçada. En conseqüència, com ja apuntà fa uns anys Pedro Ruiz Torres, s´ha acabat produint un divorç entre els coneixements històrics actuals i la visió més estesa entre la societat sobre el passat i l´autopercepció col·lectiva dels valencians. En este sentit, des del camp de la sociologia i l´antropologia s´han fet aportacions cabdals, com les de Josep Vicent Marqués, José Antonio Piqueras, Rafael Castelló, Vicent Flor o Joan Francesc Mira, però, com és ben lògic per la seua pròpia naturalesa, no han acabat per fornir un relat que vincule una interpretació de la trajectòria històrica valenciana amb uns determinats valors col·lectius del passat i el present, o que puguen ser projectats cap al futur.
Potser és que quasi ningú ha intentat tornar a fer-ho, per la titànica tasca que això comporta; o potser és que és impossible de fer, perquè les generalitzacions col·lectives sempre acabaran resultant massa esbiaixades; o potser és que, atés el que hui en dia sabem sobre les ciències humanes i socials, eixe relat hauria de ser tan obert, matisable i multidireccional que no seria útil per als fins més concrets i definits que una consciència col·lectiva requerix. En tot cas, podem estar ben segurs de dos coses. En primer lloc, que «som», que la consciència de poble que es formà arran de la creació del Regne de València en 1238 ha perdurat, d´una forma o d´una altra, en la mentalitat de múltiples generacions de valencians fins a l´actualitat. I, en segon lloc, que la nostra autopercepció diferencial -si som forts i intrèpids o, pel contrari, molls i folls- no ha sigut immutable, sinó que ha variat al llarg del temps, en funció de les circumstàncies històriques i les perspectives individuals i col·lectives de cada moment. Apoderem-nos, doncs, i busquem un nou relat que reculla els darrers coneixements sobre la nostra societat i ens done, alhora, les eines per a llaurar un futur millor. En les nostres mans ho tenim.
