L´hàbit és un potent insensibilitzador. Potser per això confiem tant en les nostres estratègies d´adquiririr coneixements. Passem anys, segles, mil·lenis sense descobrir evidències, mentre que desconeixem una infinitud de qüestions. D´una altra banda s´ha fraccionat tant el saber, que malvivim acovardits i callats en la nostra parcel·la de coneixement. Edgard Morin, però, proposa el camí contrari, l´expansió desinhibida de la interdisciplinaritat entre ciències naturals i humanes, més tot allò que subministra la vida. Ho conta Emmanuel Lemieux, això, en una biografia del pensador francés d´Autocrítica, Diario de California i El paradigma perdido, tres dels principals títols de Morin, que fa ja unes dècades ens convertiren en fans d´aquest autor
A cada persona hauria de correspondre un pensament adequat i únic, adquirit i usat en el seu marc espai-temporal. L´immemorial paradigma del coneixement, però, és una xarxa que ens atrapa i ens transmet la substància de la nostra condició perifèrica, la nostra subordinació inconscient al vèrtex de la pirámide dels poders. El resultat d´aquesta connexió mancada de qualsevol reciprocitat i possibilitat d´enriquiment intel·lectual mutus consisteix en unes elits sense empenta, ja que sempre es mantenen supeditades a elits superiors. Les no elits es veuen abocades al pensament sense vida pròpia, destinat a ser objecte d´acumulació acadèmica i a la insípida i avorrida vivència provincial del coneixement.
Llegir el pensament de Morin és també posar-se en contacte amb una sèrie d´estats d´ànim. Pensar esdevé l´esquelet de la carn emocional. I participar de les vivències que Morin, amb la concepció d´un món complex i globalitzat, mostra en fets quotidians, com els viatges constants arreu del planeta, la diversitat de relacions reflexives i sentimentals o les amenes i interminables converses i festes. En aquest sociòleg oficial, si bé d´un amplitud d´interessos desbordant, ens fa goig la figura de l´intel·lectual, que viu, que intenta viure-ho tot, inclosa l´experiència del pensament. Perquè sovint el pensament el cosifiquen i perd el seu estatut vital i vitalista, com si no formara part de la vida de cada dia.
I, sens dubte, Edgard Morin ens desperta amb la seua biografia -escrita per Immanuel Lemieux- el desig del seu París pensant dels anys seixanta i setanta del segle XX, sobretot. Alhora ens estimula a esmicolar les renúncies de la nostra invalidesa mental, doncs ara comencem a comprendre que la partícula última o indivisible de qualsevol sobirania i competència humana no resideix en grups jerarquitzats sinó en la persona.
