«La funció de l´art és comprendre i emocionar» escrivia Mark Rothko. I afegia: «la de la decoració, embellir». La línia entre una cosa i l´altra mai no ha estat clara (com emociona i embelleix un Rothko!), però entenem el que vol dir. Al capdavall, el que busquem de l´artista és un crit, un clam, una acte de rebel·lia, una passió desenfrenada que ens captive i sorprenga. Angela Bassano m´ho diu, una vegada i una altra: «L´art no és racional, és un fenomen emocional». Hem anat a entrevistar-la al seu estudi, situat en una alqueria del Camí Fondo d´Alboraia. Li pregunte pel nom d´aquella casa (la del Palomo, del seu amic Uiso Alemany, és a uns pocs metres) i no m´ho sap dir. «És l´alqueria número 68... L´any que jo vaig nàixer: any de revolucions». Ángela Bassano és originària de Buenos Aires, i duu vivint a València catorze anys. Com a bona argentina, parla pausadament, amb una musicalitat enllepolidora, matisant i estructurant el seu discurs. La seua pintura no serà racional, però tot el que diu té la seua raó de ser.
«Que què fa una portenya al bell mig de l´horta de València? Vaig vindre amb motiu de la primera Bienal. Aleshores València era una ciutat fantàstica, plena de cultura. Vaig abandonar Buenos Aires amb el desig d´instal·lar-me a Europa. Primer vaig anar a Barcelona, però amb motiu de la Biennal hi vaig vindre i... ja em vaig quedar». Ángela viu a soles en aquella alqueria, acompanyada per la seua gosseta Almendra. «L´horta és un privilegi. En quinze minuts estic en les Torres de Serrans en bicicleta! I des del meu pati veig eixir el sol i posar-se... I la lluna! Per aquesta séquia corre l´aigua i fa una cascadeta, que ompli el meu estudi de soroll de font. I tinc la mar a tocar, on vaig molts matins a passejar per la platja. Ací mai no m´he sentit sola, mai no he sentit la soledat! Açò és diví!». Li pregunte si viure allí ha canviat la seua manera de pintar. «Sí, ja ho crec. Em trobe en un estat molt més espiritual. Les meues obres tenen una pau interior que crec que s´aprecia... Quan de vegades em psicoanalitze, perquè m´agrada molt fer-ho...». Quina cosa més estranya, pense, una argentina amb la psicoanàlisi! Li ho dic i riu: «Dá!» em diu la portenya.
Ara la seua pintura té aquests elements de pau: és una pintura abstracta, amb alguna cosa d´estructura biològica, «de formes moleculars». «Quan vaig arribar vaig estar un any com il·legal, sense papers. Fou una època tanmateix molt fèrtil, perquè va eixir una exposició sobre la immigració que vaig exposar a l´Almodí. ´Equilibri il·legal´ es titulava. També vaig treballar la qüestió de gènere: dona i sense papers, imagina!... En fi, la veritat és que sempre m´ha anat prou bé. En la primera exposició, en la galeria d´Art, vaig vendre molta obra. Per a la meua sorpresa!». Aquella mostra estava formada per escultures, retortes, entortolligades, presoneres d´elles mateixes. En una altra exposició, en aquest cas d´olis, mostrava una dona al davant d´un laberint i d´unes estances, o llançant-se al buit, o intentar traspassar una porta abandonant una altra. En efecte, el senyor Freud hauria gaudit amb aquelles expressions artístiques, tan indicatives dels seus estats d´ànims d´emigrant il·legal. Mire i sobre un sofà hi ha una escultura, d´un home sense cap, amb un fal·lus estentori i erecte. Psicoanalíticament també donaria molt de joc... «L´altre dia vingué una xiqueta i em va preguntar perquè li havia posat aquella pilila... Li vaig dir que era per a dotar-la d´equilibri, que sense ella perdria harmonia».
Pugem al pis de dalt, on abans secaven tabac. És un espai lluminós, amb el terra de rajoles, les parets emblanquinades i amb uns finestrons ovalats per on entra una llum filtrada. En aquella primera cambra hi és una sala on exposa les seues obres, uns olis molt treballats i pulcres. «Sí, sóc molt perfeccionista. Quasi fins a la mania... En altres obres sóc més brutal, em deixe endur més». Ángela em mostra els darrers papers que ha pintat, d´una sèrie que exposarà a Lisboa. Al centre de la sala hi ha una escultura d´algeps roja que representa una dona assentada en una cadira, fent una ganyota, amb una mà clavada en l´entrecuixa. Mentre Ángela m´explica els ets i uts d´aquelles últimes obres (amb el seu fru-fru vocal d´argentina culta i instruïda), jo no puc deixar de mirar de reüll aquella donota, de pits de mugrons grossos. Al final li dic, a Ángela: «Està fent el que crec que està fent?». L´artista em mira, amb aquella seriositat que li dóna el seu cos alt i atlètic. «I què penses que està fent la dona de roig?». Li conteste que resulta evident i ella aleshores, s´escapoleix: «En tot cas, caldria preguntar-li-ho».
Al fons de l´estança, hi és el seu dormitori, presidit per un gran oli de Uiso Alemany, que mostra una dona eixarrancada en la banyera sota la mirada d´uns ximpanzés. Com totes les obres de Uiso, té una força brutal i primigènia. Ángela em mostra dibuixos eròtics, dones amb cap de gos, o sense cap amb pits de mugrons com espasses. Però a mi aquells ximpanzés m´inquieten una mica, en qualsevol moment poden descendir del llenç i colpejar-me el cap amb un os... Baixem i eixim al pati. Almendra lladra perquè li llance un joguet, tot rosegat, i ens mira expectant, com si en allò li anara la vida. Els solcs treballats de l´horta tenen una bellesa pura i antiga. Ángela em diu que molts d´aquells colors els està incorporant als seus quadres. Un gesmiler florit i uns Don Pedro de flors grogues creixen al jardinet del pati. «Treballe des de l´inconscient, després ja busque interpretar allò creat... Però mai no sé massa bé quina és l´emoció que m´esperona. El fet creatiu és així. No hi ha cap emoció conscient... Les meues obres tenen un contingut surrealista, un misteri, alguna cosa desconeguda... L´aspecte que més m´interessa és la intuïció, no la raó».
I, tanmateix, pense que és una llàstima que aquella horta no aparega d´una manera més explícita en la seua obra. Li comente que a aquell espai que tant s´estima li queda molt poc de temps. «No estic segura... Tots els dies veig els llauradors treballar la terra i sé que els dóna plaer. Mentre això passe el cultiu d´aquesta horta seguirà...». Podria ser, perquè Ángela és una racionalista.
*Divulgador científic i escriptor
