Pense en la cèlebre frase de Kandinski: «el contacte de l´angle agut d´un triangle amb un cercle no produeix una impressió menor que la produïda pel contacte del dit de Déu amb el dit d´Adam en Miquel Àngel». Al capdavall, és un tour de force per a defensar la pintura abstracta, i entenem què vol dir. Una altra cosa és que ho puga´m o no compartir. Durant les darreres dècades, la pintura abstracta ha acabat amb la figuració, i quan aquesta ha aconseguit transcendir ha estat a força de situar-se fóra de les modes. Un Hopper, un Chirico, un Morandi, un Balthus han estat desclassats, vertaders resistents en un món dominat pels cercles i triangles, més o menys obtusos. Encara avui, quan aquest debat està del tot superat, el pintor figuratiu té les seues dificultats. Les modes ara van per altres registres, per una obra molt més conceptual, emprant noves tecnologies, nous elements, nous materials, investigant noves realitats i creant noves atmosferes. El llenç, el pinzell, l´oli, o, en el cas de Paco de la Torre, l´ou (per a la pintura al temple), són elements que arrosseguen amb ells un cert descrèdit. Ara s´estila més el megabyte i la impressora digital. I per això, de la Torre diu que els pintors figuratius com ell han estat abandonats per la crítica.
Hem anat a visitar-lo al seu estudi del carrer de sant Tomàs de València. Els balcons miren a la placeta de Morella, on s´alcen els preciosos i colossals ficus del palau de Raga. L´estudi està tot emblanquinat (fins i tot els cabirons del sostre) i hi regna una extremada pulcritud. Els testos dels balcons són blancs, les taules blanques, les cadires també... Per moments podria semblar una clínica dental o un gabinet de fertilització in vitro si no fos perquè sobre dos cavallets hi han dues obres de l´artista. Jesús Císcar, admirat per aquella pulcritud, li pregunta si ell pinta allí i Paco, que vesteix tot de negre, amb unes ulleres de pasta negra, contesta rient que sí. «La meua dona, Teresa Tomás, que també és pintora, és en aquest sentit molt exigent. Jo sóc caòtic però ella me manté a ratlla». Torna a riure i entenem bé que aquell ambient tan cuidat és fruit de la rígida observança femenina.
Paco de la Torre fa una pintura metafísica, amb certes evocacions (ecos llunyans) de Giorgio de Chirico. Figures perdudes en una geometria, edificis racionalistes, cossos projectats com a ombres... «Quan era jovenet m´agradava anar amb poetes, i com que no sabia escriure, vaig començar a dibuixar. Tampoc és que fóra un nen prodigi, un d´aquells virtuosos que naixen sabent dibuixar i fan coses impressionants... No, res d´això. A mi m´ha costat molt de treball arribar on sóc ara. Sóc d´Almeria ciutat: vaig vindre a València quan tenia divuit anys, i em vaig matricular en Belles Arts». Però Paco de la Torre ha aconseguit trobar a poc a poc el seu estil, amb una pintura que projecta molts matisos, i amb una carnositat pictòrica extraordinària. Al darrere de cada obra hi ha moltes hores d´esforç: no es tracta d´una pintura fervent i compulsiva, sinó d´un treball de matís, de traure a la combinació de pigments tota la seua expressivitat: un d´aquells quadres podria ser fruit de tota una vida.
«La pintura és un simulacre... D´on ix la imatge? És un misteri. Si sapiguera que després vaig a estar jutjat em quedaria petrificat. Jo em deixe portar pel subconscient i per l´automatisme. En la meua pintura s´entrecreuen allò oníric i allò imaginat... Hi ha una gran càrrega figurativa, però he introduït el dibuix automàtic». Li pregunte què vol dir amb allò de l´automatisme. «Són residus pictòrics que tens al cervell, que apareixen espontàniament. Deixalles... De vegades tinc la sensació d´un videojoc, en el qual intervens i participes, però també et deixes portar». La conversa s´està endinsant una mica en el terreny del surrealisme i el mire amb una certa curiositat. Al principi es mostrava molt nerviós, movent-se ràpidament sobre les seues esportives negres, però ara ha entrat en feina i desteixeix aquell discurs que per colps em sembla que té alguna cosa d´irreal, almenys per a la meua ment racionalista. «Un dia de febre vaig somniar amb Hoango. Hoango era una discoteca famosa que havia a Almería, durant la meua adolescència. Mai no vaig arribar a entrar, però me la imaginava com un lloc prohibit, vetat per als barbamecs com jo. Es va tancar a finals dels noranta. Aleshores, en aquell atac de febre, vaig somiar amb ella, i me la vaig imaginar, i vaig començar a pintar-la. Ara tinc en marxa una exposició sobre com pensava que era i com vertaderament era... Duc anys investigant i he trobat coses formidables». Paco està entusiasmat. Li demane que em mostre algun d´aquells dibuixos i dubta. Té por de desvelar aquell projecte, encara prou secret. Jo insistesc, i el veig dubtar de nou, però finalment se´m resisteix. «Hoango és el nom d´una opera del segle XIX, que va tindre una sola representació a La Scala de Milà. Ja veus, quin nom més estrany... Per què li posaren aquell nom? He descobert que Almería no era tan provinciana com em pensava, i que amb allò de l´espagueti-western vingueren molts actors, que John Lenon es va allotjar enfront de ma casa, i va inundar la ciutat de LSD! Hi havia tot un món a Almería! Aquesta descoberta i aquest viatge als meus orígens estan sent molt productius!».
Li pregunte com viu l´art amb la seua dona, si en l´acte creatiu ella intervé i opina. La meua experiència amb les parelles de pintors m´ha mostrat que no sempre és fàcil aquella compenetració, que de vegades naixen recels i es produeixen interferències. La pregunta li sorprèn una mica. «Per a res. Ella empra un cavallet i jo l´altre», em diu assenyalant-los. «Teresa té un temperament molt fort. No ens podem contaminar! Ella és tan racional, tan reflexiva, i jo tan intuïtiu...». Teresa Tomás és una pintora molt interessant, amb una obra consolidada, no sols com artista plàstica sinó també com a escultora. Un podria dir que en algunes obres es perceben reminiscències de les creacions del company (o potser siga a l´inrevés), però tant se val. Al capdavall, és natural que hi hagen osmosis o simbiosis en els processos creatius.
«A més a més, treballem junts com a dissenyadors» em diu Paco. En aquell estudi també s´hi realitzen projectes de disseny gràfic, i tiren endavant una petita editorial, de nom Fire Drill Ediciones. Li pregunte què vol dir aquell nom. «Significa simulacre d´incendi en anglès... Amb això, volem suggerir que ens esforcem tot el que podem, però que al remat sabem que es tracta d´una simulació». Em sembla un argument raonable: comptat i debatut, gran part dels nostres esforços, als quals donem de vegades tanta transcendència, no són més que un pur simulacre. «Som una editorial marginal, lligada a les avantguardes». Els llibres estan ben editats, amb una maquetació acurada. «També duc un portal web, de nom arte10.com... I fa uns anys férem aquesta revista Mundos, que va durar molt poc...».
Parlem d´altres companys artistes, i em cita els noms de Juan Cuéllar, Joël Mestre o Roberto Mollá. Tots ells artistes figuratius. En especial admira al pintor Joan Cardells, amb qui considera que hi ha una estranya comunió. «Ací tots tenen pressa, tots trauen exposicions una rere l´altra, com si s´anara a acabar el món... Cardells treballa pausadament, amb estima, amb aquella mirada surrealista que m´és tan pròxima... És d´una altra espècie!».
Es fa tard i Jesús li diu si pot seure en terra, en aquell sòl tan immaculat. Al darrere s´obren unes finestres que miren al carrer, i a les façanes nobles del carrer de sant Tomàs. «L´altre dia vaig fer una classe a la Facultat, on els explicava als alumnes tot el que calia fer en una roda de premsa per a evitar el ridícul» recorda rient. «I una d´elles era no fer mai cas a les indicacions del fotògraf». Jesús li mostra el lloc exacte, que ha estat estudiant mentre parlàvem, i Paco hi seu, obedientment. És professor associat a Belles Arts i em confessa que hi fa classes de tot. «T´exploten bé» comente jo, a mode de resum, i ell assenteix, resignat. «En realitat, estic gaudint molt, perquè els alumnes tenen molta energia i il·lusió, i em recorden constantment a mi, quan tenia la seua edat». Em fa l´efecte que ha de ser un bon professor.
