És fama pública que les crisis polítiques determinen una imponderable necessitat d´explorar els orígens de les pròpies identitats. Els problemes més greus sempre han afavorit la reflexió i el pensament per aprofundir en aquelles essències que deuen possibilitar la reconstrucció positiva sense els entrebancs i les corrupteles que han distorsionat el camí original. Llavors, es fa imperatiu conèixer en quin moment s´hem extraviat per tornar a refer el procés. La idea d´Espanya sorgida de la pèrdua de les últimes colònies en 1898 donà lloc a un ampli moviment regeneracionista per trobar un concepte de país que encara avui està incòlume, i en altre àmbit, l´Europa sorgida de la Segona Guerra Mundial va crear des del 1951 la Comunitat Europea del Carbó i de l´Acer, amb unes efervescents expectatives de creixement que arribaren fins a la successiva ampliació de la Unió Europea, ara -segons dona a entendre- immersa en un procés de desmantellament del seu ideari.
La nostra casa no està exempta de l´espurna reflexiva per la recent publicació de almenys dos llibres: Nació, ancestres i ADN, de Ferran Garcia-Oliver, premi Octubre d´assaig 2015; i Els valencians, des de quan són valencians? de Vicent Baydal, per la editorial Afers al 2016. Si cal repensar la identitat cal tornar a revisar el passat, el bon passat, el més antic, l´original, i per tant la reflexió ens retrau a l´Edat Mitjana. No és casualitat que els dos historiadors citats, al costat de Stefano Cingolani, siguem medievalistes. Tots tres no són autors d´ocasió sinó estudiosos quotidians i especialitzats del passat medieval.
L´insubornable rigor que mostra el llibre de Cingolani està en plena concordança amb la trajectòria d´un dels millors coneixedors de la cronística medieval catalana, qui aprofita aquest primer volum d´una col·lecció sorgida al voltant d´un tema difícil: «el fet identitari català, des de l´Edat Mijtana al segle xxi». Ací s´ha procurat l´anàlisi de les fonts textuals, sempre acompanyat de reflexions en les que no es descarten dubtes i possibilitats, contrastades totes a l´hora d´assumir una interpretació dels criteris nacionals o identitaris en una època tan llunyana i amb uns conceptes tan predeterminats pel pensament contemporani. Les paraules, les frases, les referències o els discursos havien segut elaborats i reelaborats amb finalitats precises en moments concrets al llarg d´una cronologia de segles, que comprenen en aquest volum des de l´època de dominació andalusina fins l´extinció del casal dels comtes del Barcelona en el tron de la Corona d´Aragó. Malgrat les dificultats, els conceptes es situen en el seu context històric sense extrapolacions interessades i sense lectures mediàtiques. Ara bé, amb una escriptura fàcil i atractiva, capítols breus i paradigmàtics, el llibre aconsella una lectura seqüènciada i reflexiva, capítol a capítol, per dissoldre els estereotips generalistes vigents inclús en el món acadèmic, historiogràfic i literari. La identitat catalana no s´afona en la nit dels temps sinó que és històrica, creix i es desenvolupa de manera lenta, progressiva, polisèmica i en diferents àmbits des del segle XII, pautada per les circumstàncies polítiques de les classes dirigents de la societat, un procés que troba un paral·lelisme més que evident en els altres regnes de la Corona d´Aragó, especialment Aragó i València. Sense aquesta monarquia plural i composta, feble i al mateix temps expansiva, no es pot entendre l´eclosió de les aquestes identitats ibèriques ni el procés d´ampliació dels seus horitzons.
El Liber Maiolichinus, un poema llatí escrit en Pisa per un clergue anònim al començament del segle xii, on es narra la col·laboració del comte Ramon Berenguer III en la efímera conquesta de Mallorca entre 1114-1115, és el primer text que ens parla dels catalans i de la seua terra. Una percepció des de l´exterior que s´afegeix a la confusió d´alguns historiadors ibèrics entre Catalaunia i els Camps Catalàunics, lloc on Atila vencé al general Aeci en 451. Però lluny de l´Antiguitat, després de l´any mil, les assemblees de Pau i Treva no empraren un nom específic per aplicar les disposicions generals d´una jurisdicció que es volia única, i que hauria de garantir l´orde públic del comte més enllà de Barcelona. El nom dels catalans torna a eixir per segona volta en 1169 amb Alfons el Cast, primer hereu del regne d´Aragó i dels dominis del comte de Barcelona, qui qualificà als membres de la noblesa que li aconsellaven a la cort com a catalans i com a aragonesos. El comte, qui havia aplegat els comtats sota la seva autoritat directa o indirecta, ni utilitzà un títol superior ni es referí a Catalunya. Cert que son pare, Ramon Berenguer IV, s´havia guanyat l´apel·latiu de príncep però a soles s´emprà en Aragó per substituir al de rei, des que el 1137 el matrimoni amb Peronella associà Catalunya i Aragó sota el mateix llinatge.
Quan el comte de Barcelona es referia als seus dominis parlava de la terra i no d´un corònim perquè encara no existia una definició pròpia malgrat l´exercici d´un poder sobirà. És a dir, al segle XII existia un poble, una jurisdicció, un llinatge hegemònic, uns usatges i costums jurídics, una aristocràcia, una llengua comuna, etc., però no una embrionària formació estatal més enllà de la Corona d´Aragó. El nom «catalans» a soles servia per definir un conjunt de súbdits. Precisament l´aposició al regne d´Aragó féu possible que Catalunya guanyara com àmbit polític coherent, i des de llavors la visió retrospectiva del passat féu possible parlar de i recrear Catalunya a l´hora d´escriure la història del temps precedent.
En el segle xiii les cròniques reials, començant per la de Jaume I, serien fonamentals per construir la consciència identitària en Catalunya, més enllà dels dominis directes del comte de Barcelona. La no unió amb Aragó, l´aplicació d´un dret propi, la no agregació de les terres valencianes, el nomenament de funcionaris de la terra en cada regne, els privilegis privatius de l´aristocràcia, el trilingüisme de la cancelleria reial, l´agregació del regne de Sicília amb Pere el Gran, etc., accentuaren la percepció d´unes realitats identitàries, també a Aragó i molt prompte a València, que superaven de bon tros els recursos retòrics. Si la crònica de Desclot intentà definir a la monarquia com a protectora tutelar de la terra, garant de la res publica, mantenidora dels usatges i de les llibertats, especialment a l´hora de rebutjar la invasió del bisbat de Girona pels croats francesos en 1283, la crònica de Muntaner, per la seua banda, insistia en exaltar un sentiment identitari que ultrapassava els habitants de Catalunya i s´eixamplava amb la llengua per tots els racons de la Mediterrània.
Com no podia ser d´altra manera la consolidació de les Corts i la creació d´una societat política estable i orgànica a la fi del segle xiii seria la que introduí un concepte i una primera consciència col·lectiva, encara que reservada a aquells que tenien presència institucional, és a dir a les classes dirigents (prelats, noblesa, cavallers i oligarquies urbanes). La fidelitat dels súbdits i el pactisme injectaren una forta dosis identitària al conjunt social mitjançant les reunions del General, i més tard la constitució de la Diputació d´aquest General de Catalunya en 1359, la Generalitat, garantí la col·laboració entre la monarquia i els súbdits, la gestió de la fiscalitat per part d´aquesta institució permanent, i la defensa dels interessos comuns, circumstàncies que permeteren la perennitat d´una societat política restringida. Llavors s´iniciava una creixent distància entre la terra i el sobirà, perquè la defensa de les llibertats i dels privilegis de Catalunya, és a dir de les tradicions que garantien l´hegemonia de la seva classe dirigent, xocaria amb els projectes de govern monàrquics. No fou excepció la competència entre el reis de la Corona d´Aragó i la noblesa, o respecte a les ciutats i les viles, en l´assumpció patrimonial de les essències de «la terra». Els casos de les Unions aragonesa i valenciana, o un segle després, l´alçament forà de Mallorca o la guerra de la Generalitat contra Joan II, són episodis que demostren una evident consciència col·lectiva al marge del poder reial.
